Molts ho han fet. Han expressat lliurement els seus pensaments més personals i, sovint, ideològics i això els ha costat car, ja sigui esportivament, personalment o per la societat que els envolta. Tres exemples en podem donar, de molts altres: Oleguer Presas, exjugador de futbol professional i que sempre va defensar la seva catalanitat obertament i va expressar el seu suport a l’oficialització de la selecció catalana i també a la independència de Catalunya. El segon exemple, Àlex Fàbregas, jugador d’hoquei herba. Amb les seves declaracions: «El meu sentiment és català; jugo amb Espanya perquè no tinc altra opció» van despertar un cúmul de crítiques per part de la societat de l’Estat, fins i tot, demanant la seva expulsió de la selecció. Jeroni Rañé és el tercer exemple clar de la falta de llibertat d’expressió que hi ha en l’esport professional. La Federació Catalana de Futbol va expulsar Jeroni Rañé de la selecció de futbol platja per indisciplina, pel fet de mostrar un missatge a la seva samarreta interior: «Ells van guanyar la guerra, nosaltres guanyarem la pau», i darrere de la samarreta posava «Freedom for Catalonia». Tres exemples i molt més que s’han vist al llarg de la història amb diferents temes i sensibilitats.

 

L’esport permet la llibertat d’expressió als seus esportistes d’elit? Un dia, no fa gaires setmanes, vaig parlar amb un esportista professional, del qual no revelaré el nom ni l'esport que practica. Li preguntava, ja que sé quins sentiments té, què representava per ell defensar els colors de l'espanyola i si en podia parlar obertament. Em reconeixia que tenen prohibit poder parlar del tema i manifestar els seus pensaments, ja no tan sols per les repercussions que poden tenir personalment, patir un atac verbal dels aficionats de la resta de l’Estat i veure’s en el centre d’una disputa política, sinó que la seva feina, se'n podria veure repercutida. Ja dins aquesta societat globalitzada dominada pel capitalisme d’estat, es veu normal que l’esportista tan sols es dediqui a fer esport i s’oblidi que té veu i pensament.

 

El futbol amateur, i parlant ara específicament d’aquest esport, no entén de manca de llibertats d’expressions. Ens posem en contacte amb un jugador, porter concretament, de Segona Catalana, Boris Figuerola, actual jugador de la UE Valls. Al seu Facebook, el dia que va sortir el govern català posant data a la pregunta sobre la consulta de la independència de Catalunya, va mostrar-se partidari a través de les xarxes socials, i va passar desapercebut. «Em vaig mullar i ho tornaria a fer. Penso que el dia 9 de novembre hem de votar tots i com més siguem més a prop estarem del que volem», explicava el jugador que resideix a Renau (Tarragonès). «Em vaig manifestar públicament perquè penso que cadascú és lliure d’opinar, i així ho vaig fer». És lliure d’opinar perquè un futbolista amateur no té res a perdre, no està al punt de mira de milions d’ulls ni de mitjans de comunicació, ni és debat nacional quan expressa els seus lliures pensaments. Aquesta és la diferència més important que els separa d’un esportista d’elit, a part de l’econòmic.

 

«Els jugadors no professionals tenim més llibertat. Un jugador professional per respecte als seus aficionats, pel tema de la selecció, d’aficionats, del seu club, per la institució que representa, no es pot manifestar lliurement com ho podem fer els jugadors amateurs. Nosaltres podem tenir una represàlia mínima, en canvi, ells es poden veure afectats tant esportivament com personalment», manifestava durant l’entrevista Boris Figuerola.

 

Si un esportista ha de poder fer ús de la seva llibertat d’expressió, s’ha portat molts anys a debat. Molts esportistes, de fet, la gran majoria tiren habitualment pilotes fora precisament per evitar possibles represàlies que li puguin venir. Per això, les respostes són sempre tan políticament correctes que, al cap i a la fi, la majoria de vegades no volen dir res. Respostes estàndards, tòpics consensuats i de poc valor periodístic: «Tothom hauria de ser lliure per expressar-se i després no rebre cap represàlia. És tan respectable el que no vol la independència com el que sí que la vol, o parlar  de qualsevol altre tema amb total llibertat i normalitat. Lamentablement, últimament hem vist com certs esportistes professionals, sigui en el món del futbol o en altres esports, s’han manifestat i han rebut represàlies hi han tingut una repercussió molt sonada en els mitjans».

 

El jugador que milita al grup 6 de la Segona Catalana defensant els colors de la samarreta de la UE Valls no té por de dir que no se sent espanyol: «Em considero català. Vull que Catalunya sigui un país, tinc una nacionalitat que considero que no és la meva. Si em considero independentista? Si això significa que sóc català, doncs sí».

 

Boris viu a Renau, molt a prop de Puigpelat (Alt Camp), d’on és natural Aleix Vidal, actual jugador de la UD Almeria. «Va ser un plaer veure’l defensant la samarreta de Catalunya. És amic i excompany a les categories inferiors del Gimnàstic de Tarragona i veure com un amic triomfa al futbol d’elit és un plaer. La veritat és que sempre que puc intento seguir-lo», explicava el jugador amateur, que seguia dient que «jo tinc les meves creences i ell tindrà les seves». Quant a selecció, «espero que algun dia la catalana pugui competir internacionalment».

 

 

El que és normal en el futbol amateur, poder expressar a través dels mitjans o de les xarxes socials el lliure pensament, no ho és en el món de l’esport professional. Aquest article tan sols té la voluntat de mostrar una evidència que no canviarà ni s’espera que ho faci.