Després de moltes temporades sense fer-ho d’una manera tan ostensible, els equips ebrencs (i, especialment, els del Montsià) encapçalen el grup 6 de Segona Catalana. La Rapitenca, que ha baixat enguany de Primera, espera recuperar aquesta categoria el més aviat possible, si pot ser enguany no esperar a l’any vinent. Pendent de jugar el derbi a Ulldecona, els rapitencs esperen una errada de la Sénia per a situar-se al capdavant de la classificació.

 

El sorprenent equip senienc s’està mostrant com un líder sòlid, amb futbolistes que juguen “de memòria” com a resultat de molts anys i diverses categories jugant junts. La Sénia demostra que l’aposta per la pedrera produeix bons resultats. Uns altres clubs que abans eren uns clàssics d’aquesta categoria també se n’han adonat que aquest és el camí a seguir: Alcanar, Jesús Catalònia, Remolins Bítem…

 

Entre els llocs alts de la classificació també trobem dos ‘eterns’ candidats a l’ascens: els clubs titulars de les dues capitals de comarca del sud de Catalunya: Amposta i Tortosa. Els ampostins no han acabat d’arrencar com s’esperava però sembla que, poc a poc, van optant als llocs de promoció, si més no, de la categoria.

 

Els de la capital del Baix Ebre són els que han dit més obertament que han fet una plantilla per a pujar. No se n'han amagat en cap moment, fins i tot, aquesta mateixa setmana han ratificat la continuïtat del seu tècnic davant el run-run d’un sector de l’afecció tortosina. No pot badar en cap camp el Tortosa, si vol assolir l’objectiu.

 

El mateix podríem dir-li a Ulldecona, l’altre club del Montsià que ens faltava comentar, pareixia que no patiria tant com en temporades anteriors, però ja s’està situant en una zona intermitja de la taula una mica perillosa. Necessita suma de 3 en 3 en busca de quedar-se al ‘Top Ten’ de Segona.

 

En les darreres temporades sempre hi havia algun o alguns equips del Camp que es destacaven al capdamunt, l’any passat va ser el Valls. Aquest any, el domini ebrenc és tan aclaparador que és difícil saber quin es podrà colar. La Canonja sempre és un equip molt difícil, que dóna molta guerra i sol acabar a la zona noble de la taula, de fet és el més ben classificat del nord de la demarcació. Del Cambrils se n’esperava alguna cosa més i del Roda de Berà, potser també. Jo creia que el Montblanc ho tindria més fàcil per salvar-se.

 

Però, a què es deu aquest canvi als clubs del Montsià i de les Terres de l’Ebre en general? El company Celma apuntava fa unes quantes jornades al factor econòmic com un dels determinats. Els jugadors cobren més que a Tarragona i això fa que molts dels jugadors de l’entorn de les dues ciutats més grans s’estimen més vindre a jugar a l’Ebre. Molts de clubs dels barris i pobles de l’entorn tarragoní i reusenc no poden pagar els seus jugadors més enllà de les fitxes i poca cosa més.

 

Aquesta pot ser una explicació, però tenim l’exemple del líder, la Sénia, amb jugadors de casa i el territori, construint un bloc sense fisures i sense figures d’altres llocs llunyants. La pedrera senienca, com la rapitenca i l’ampostina (a un altre nivell) està plena de jugadors que competeixen i donen la talla cada partit. A tot això, cal afegir la proliferació de filials que acaben de “guerrejar” els jugadors quan acaben la seua etapa de juvenils. Aquest és un altre tema per a tractar en un pròxim article.