Potser dir això al Camp de Tarragona és guanyar-se més enemics que amics, però davant dels sentiments no s’hi pot fer res. Viure un partit a les Terres de l’Ebre, com feia menció la setmana passada em captiva. Sovint m’encanto i em consta concentrar-me en la feina i em dedico a mirar tot menys el futbol. Ja sigui les instal·lacions o bé l’ambient que hi ha a l’Estadi. Aquell home que sembla que li vagi la vida que el central refusi amb condicions la pilota o aquella noia que quan marca el davanter centre es torna boja celebrant-ho.

Si, m’agrada el futbol que es viu a les Terres de l’Ebre, però també aquest fanatisme és segurament el motiu de perquè els equips es troben on es troben i els costa cel i ajuda pujar de categories. Moltes equips marquen com objectiu a l’inici de temporada l’ascens i amb grans pressupostos fan fitxatges de jugadors de renom, però quan els resultats no arriben, els equips es desinflen i els problemes, com a tot arreu acaben arribant.

L’altre dia, divendres al matí estava a la zona del Vilar i em vaig aproximar a l’Estadi. Mirant el camp buit em van venir moltes imatges, molts moments molts partits, però de sobte em va venir una frase que em va dir un dia en Dani Romero, “És que el Vilar és molt Vilar”. El Vilar pot tenir molts defectes i els equips poden estar bé o malament però el futbol es respira al Vilar cada diumenge i un diumenge sense Vilar és un diumenge sense futbol. Llarga vida al Vilar!