La impunitat arbitral

Segueix-nos al nostre nou compte de Twitter - @El_Travesser
He llegit aquesta setmana que la U.E. Valls ha fet al·legacions a l'acta arbitral del partit davant El Martinec per l'expulsió de l'Omar i això m'ha fet pensar en totes les vegades que al llarg de la nostra trajectòria com a entrenadors ens hem vist obligats a recórrer a les al·legacions i fins i tot als recursos, amb resultats de tot tipus.
En l'àmbit esportiu i per tant dins al món del futbol les normes que regulen les relacions de tots els que hi participen des de qualsevol vessant són bàsicament:
La Llei 8/1999, de 30 de juliol, de la Jurisdicció Esportiva; el Decret Legislatiu 1/2000, de 31 de juliol, pel qual s'aprova el text únic de la Llei de l'Esport i pel Reglament General de la Federació Catalana de Futbol.
 
Totes elles es refereixen a l’àrbitre com la persona encarregada de exercir la potestat jurisdiccional esportiva en l'àmbit disciplinari mentre es desenvolupa el joc, es a dir mentre es juga l'encontre, pel que fa a totes aquelles persones que estan implicades en el joc: jugadors, entrenadors, altres tècnics i persones que puguin asseure's a la banqueta fent alguna de les funciones establertes en el Reglament General de la FCF.
 
Les conductes sancionables estan perfectament delimitades i també el procediment administratiu sancionador que s'ha de seguir per tal de corregir-les. Tot acomplint els diferents principis del Dret que regulen aquests tipus de procediments. 
Si és així què falla per que la Justícia Esportiva sigui tant injusta?
Sens dubte fallen les persones, que són les que l'apliquen. 
En primer lloc, l’àrbitre, que moltes vegades pren decisions sense reflexionar, sense controlar-se emocionalment, empès per l'entorn, la pressió de jugadors, dels components de la banqueta, dels espectadors, pel seus línies, pel seu desconeixement del reglament, per la seva manca de sentit comú. Quantes vegades s'ha produït l'expulsió del jugador per que L'àrbitre l'hi ha mostrat una targeta i en quedar-se en actitud provocadora davant el jugador que en aquell moment està sota molta tensió li diu quelcom i com "els toreros", li treu la segona de manera “xulesca” i es gira donant-li l'esquena. No haguera estat millor àrbitre aquell que després de mostrar la primera targeta s'allunya del lloc i del jugador per tal de posar-hi distancia i temps i així evitar mostrar la segona? Jo crec que sí. 
Amb l'acta de l'àrbitre s'inicia el procediment D'urgència per tal d'establir si s'ha produït infracció o no al Reglament i la sanció que li correspon si s'ha produït la infracció. 
La doctrina en aquest àmbit determina: "que les actes subscrites pels àrbitres constitueixen un mitjà documental necessari en el conjunt de la prova de les infraccions i normes esportives . En L'apreciació de les faltes referents a la disciplina esportiva, les declaracions dels arbitres es presumeixen certes, llevat error material evident, que podrà acreditar-se en qualsevol mitjà admès en Dret".
 
Sens dubte per tal que puguin ser aplicables aquestes normes en la forma en que s'ha expressat es fa imprescindible que els àrbitres no tan sols tinguin una bona condició física, sinó també una molt bona condició tècnica, una bona formació humana, molt sentit comú, molt control emocional. Cas contrari podem estar en mans d'un incompetent que aixeca un acta, de vegades incomprensible per al lector, quines declaracions es donen per certes, tret que es provi el contrari.
El Comitè d'àrbitres hauria de vetllar per tal que els seus membres tinguessin unes mínimes condicions per a arbitrar, primer com a persona i també com a àrbitre. No es bo pel futbol donar-li un uniforme d'àrbitre a algú que no tingui aquestes mínimes condicions, ja que estem posant possiblement en mans de un incompetent un acte esportiu en el que hi ha implicats els esforços de moltes persones i les il·lusions de moltes altres. El corporativisme mai es bo i en aquest cas menys. Sens dubte el principi d’autoritat del qual se’ls pretén dotar creixeria mes que a cop de targeta incontrolada. No te més autoritat qui demostra mes “collons”, sinó  qui demostra més “raons”.
 
La segona qüestió es veure com es desenvolupa el procediment D'urgència que determina la Secció II, articles 26 i següents de la Llei 9/1999, i el propi Reglament de la FCF, que és el procediment que se segueix per a les faltes ordinàries, les que es donen setmana darrera setmana en els nostres camps de futbol. 
Determina el R.G. de la FCF, en el seu títol V, articles 56 i següents que els Comitès Jurisdiccionals de Competició i Disciplina Esportiva són els òrgans a qui correspon jutjar i resoldre els assumptes de la seva competència en matèria competitiva i disciplinària, en primera instància, sobre les persones físiques o jurídiques dependents de la FCF. 
Els Comitès Jurisdiccionals de Competició i Disciplina Esportiva estaran constituïts per un nombre de membres no inferior a tres ni superior a cinc, almenys un dels quals haurà de posseir la titulació de llicenciat en Dret, i tots ells amb experiència en matèria esportiva, essent designats i rellevats per la Junta Directiva de la FCF, a proposta del President, i d'entre els quals nomenarà un President, essent assistits per un Secretari amb veu però sense vot.
En aquest Comitès només hi ha un membre que sigui llicenciat en dret i que ningú garanteix que sigui jurista i menys especialitzat en dret esportiu i moltes de les seves resolucions posen de manifest un desconeixement total de la matèria que tracten i una desconsideració total contra jugadors i entitats esportives. No acompleixen el que diu la norma sobre comunicació dels instructors i secretaris del procediment per tal de que L'interessat, els pugui recusar i decideixen sempre d'acord amb l'acta arbitral, remetent-te així a L'òrgan superior en recurs. Amb aquesta mesura s'aconsegueixen dues coses: la primera desanimar a qui l'ha de fer i que estalviar-se recursos i d'altra, davant sancions de pocs partits, que s'hagi acomplert la sanció abans d'obtenir el resultat del recurs, en un clar frau de llei. 
 
Davant aquest fets, es important obtenir proves fefaents i irrefutables, la millor, sens dubte, la videogràfica, la testifical de l'adversari, la documental (fotografia), directa sobre el fet, etc.. , cas contrari és una pèrdua de temps. 
S'hauria de treballar per part de qui dirigeix els òrgans administratius en aquestes dues línies, la de millorar el nivell dels àrbitres. No serveix l'excusa de que no n'hi ha i per tant s'ha d'agafar al primer que pica a la porta i millorar també l'aplicació del procediment, ajustant-se a la legalitat i no conculcant-la.
Segueix-nos al nostre nou compte de Twitter - @El_Travesser