“Nos dejaremos la vida en cada partido”, són paraules que va dir aquesta mateixa setmana  Forlín, el jugador del R.C.D. Español posant de manifest que la seva actitud és molt bona per tal de lluitar per la salvació i no perdre la categoria. Davant actituds com aquesta un es pregunta: Que feien aquests mateixos jugadors fa unes setmanes quan els dirigia Pochetino?, no es deixaven la vida a cada partit? o més aviat feien el que podien per tal de fer fora a l’entrenador. Que ha canviat entre un entrenador i un altre? Els jugadors són els mateixos amb les seves bondats i amb les seves mancances. Pot haver canviat l’aspecte tàctic, però en cas de jugadors professionals l’actitud hauria de ser en tot moment la millor, la màxima per tal de lluitar per fer-se amb el resultat. 
 

Els veus besar l’escut com si fos seu quan arriben i poc després si les coses no els va be a nivell individual intent canviar la dinàmica, no treballant més en els entrenaments i en els minuts que tenen al partit, sinó intentant treure la terra de sota els peus de l’entrenador per tal que el facin fora i amb el següent ja veurem.
 

Un entrenador ja no s’ha de preocupar només dels aspectes tècnics i tàctics, del que més s’ha de preocupar és de saber conduir el grup i això només ho pot fer tenint contents a aquells que són els líders, els que tenen ascendència sobre la resta de jugadors. Els artistes són els jugadors, aquells que surten al camp i donen l’espectable – en positiu o en negatiu – són ells. l’entrenador ha de saber  com  treure el màxim de cada component de la plantilla, com controlar emocionalment  al grup  per portar a cada jugador al seu màxim nivell  fins a arribar al seu nivell d’incompetència, (Principi de Laurence J. Peter).   
 

No és fàcil i l’entrenador es desgasta més en la tasca d’interlocutar amb el seu entorn que amb la que sembla que hauria de ser la seva  feina bàsica: l’entorn més proper (directives, socis, seguidors, àrbitres, vida social dels jugadors, etc.) li pren una proporció important del seu temps, de la seva il·lusió, de la seva tenacitat, el desgasta i quan arriba a realitzar la feina important està com un toro picat en mans dels diferents “toreros”, els jugadors. 
 

Sembla que tot així de ser mes fàcil, però els homes, en les seves relacions humanes, són capaços de complicar-les molt.. Un cas exemplificant és el del Pep Guardiola. Qué el va fer perdre el cabell i la il·lusió? Què el va fer  arribar  al paroxisme de la decepció,  El futbol pur? No, tenia les idees molt clares a aquest respecte,  tot el que l’envolta i bàsicament la relació sostinguda amb els artistes.

No cal deixar-se la vida en cada partit, només cal ser en primer lloc bona persona i després bon professional.