Aquesta temporada està sent molt complicada. La lliga no va començar bé i més aviat que tard van arribar els dubtes. La UE Valls no acabava de jugar malament, i eren molts els rivals que deien “Heu jugat millor”. No ens enganyem, a tothom li agrada jugar bé, és cert, però tothom prefereix jugar malament i endur-se els tres punts que no pas jugar bé i quedar-se amb la cara de tonto de veure com el rival, sense fer més mèrits anava sumant punts.

La UE Valls li va costar deu i ajuda començar a sumar i va ser davant de l’Ascó quan es va donar la campanada i va semblar que l’equip reaccionava. No va ser fins a final d’any que l’equip va enganxar-se als equips que estaven en llocs de salvació, però dues noves derrotes ha fet que de nou, estiguin a dos partits de la salvació. Els actuals 15 punts que els de Piñol tenen al seu casiller són insuficients i fa olor de què tota la temporada estarem amb l’ai al cor per veure que passa.

No hi ha mal equip, és veritat. Hi ha jugadors de renom i si mirem a l’atac vallenc, la majoria d’entrenadors de la categoria firmarien tenir a jugadors com Loro, Reverté o Gomà-Camps. L’equip però no acaba de rutllar. 

Hem de mirar enrera. Varis dels jugadors de l’actual plantilla saben el que ha costat arribar a la Primera Catalana. S’en recorden del que era anar a jugar a camps com el de Salou, Ampolla, Camp Clar, Icomar, Jesus i Maria, Masllorenç, haver de jugar davant de l’Atlètic de Valls i sub-21 de l’Escola Valls Futbol.  D’això no fa tants anys, però el club va renèixer futbolísticament i la figura de Miquel López va ser important. Poc a poc es va anar recuperant categories, després de què el club toquès fons. També es va haver de tastar el gust amarg de perdre una promoció d’ascens a casa davant de la Reddis.

També cal recordar l’any de l’ascens a Primera Catalana. Ningú donava un duro per l’equip després de la derrota al camp del Salou però el canvi de míster i també un canvi en l’actitud dels jugadors va fer retallar 8 punts al Camp Clar. Tothom qui va viure aquell any recorda el que es va sofrir per retornar l’equip a la Primera Catalana. Però més es va sofrir la temporada següent. Tot i tenir un bon equip, un equip competidor i amb certes garanties, l’equip no va certificar la permanència fins al darrer minut de la temporada, on tota la plantilla va estar al terreny de joc del camp del Martinenc a l’espera de saber el resultat de l’Igualada. 

Recordo això perquè l’equip encara és a temps de reaccionar i ha de recordar d’on ve. Les arrels mai es poden perdre i aquest equip va començar a nèixer a la Segona Regional. La cosa no és fàcil. No ens hem d’enganyar. S’ha de recuperar el terreny perdut però encara hi ha totes les opcions del món i dins del que cap encara es depèn d’un mateix. 

Diumenge no es va veure un equip entregat al 100%. Tots ho vam veure. L’actitud no va ser la necessària ni la que molts esperavem. Això no hi haurà manera. L’equip ha de sortir cada partit sabent que és una final. El dia del Reddis s’haurà de veure un canvi no tant de joc -on defensivament es porta dos partits nefastos- sinó que també d’actitud, que en definitiva és la clau per tirar la situació endavant.