M’agradaria començar aquest breu escrit, deixant constància que en cap moment aquestes paraules volen servir d’excusa ni volen establir un debat sobre les decisions arbitrals en un partit. Simplement son un reflex d’allò que penso i necessito fer sortir.

D’aquesta manera explicaré com es va viure una matinal de futbol al municipal de Viladecans, en primera persona, on es va jugar un partit del grup 2 de Primera Catalana, i que no podríem definir com un partit qualsevol, un matí qualsevol, un diumenge qualsevol, per les circumstàncies especials que van envoltar el match.
 

Pot ser que l'encontre del passat diumenge 24 de març no sigui recordat per grans jugades o immensos gols, (que també hi van ser per part dels dos equips). Desgraciadament per als que hi érem allà passarà a formar part d’aquelles coses de la vida que no vols tornar a experimentar, i menys en un camp de futbol, on tot i les rivalitats, les puntades de peu, les escridassades, els que ens hi dediquem ho fem per què ens agrada, per passió. Sempre ho em fet i ens hi divertim, no tan sols amb el joc, sinó també gaudint dels nostres companys i perquè no, en ocasions també dels adversaris, que en molts casos són vells coneguts. En gran part, aquí hi radica l’afició. Potser no vam entrar al partit com en d’altres ocasions, pot ser no estàvem inconscientment tant tensionats com anteriors partits. El que sí que és cert que si alguna cosa caracteritza a aquest grup humà que formem la UD Viladecans, és que ningú es deixa anar i en moltes ocasions el grup s’autogestiona i creix, i ho fa per al que té al seu costat. Així va ser diumenge, tot i no estar del tot fins l’equip ho dona tot. Aconsegueix posar-se per davant, assumeix la remuntada del contrari, es sobreposa i és capaç d’empatar el partit. Segueix competint en tot moment. Li anuŀlen un gol per possible fora de joc, i l’equip no s’indigna i perd els papers, no s’increpa a ningú, segueix intentant-ho. Però, al min 85 de partit arriba la jugada malaurada. Tots ja sabem com es va produir i tot el que es va generar. 

Per sort, a dia d’avui el Dani es recupera i se’n sortirà. És una persona forta i entre tots l’ajudarem en tot el que necessiti, però no entraré a donar gaires explicacions del fet. Només deixar en evidencia, l’estat de xoc en el que es troba l’equip durant uns 25 minuts veient l’escena i el company a la gespa. És el pitjor moment que he viscut en un camp de futbol i potser a la meva vida. Tinc 30 anys, ja sóc un jugador veterà, amb molt de futbol -viscut en major o menor categoria- això és el de menys, però sigui quina sigui l’edat o la categoria en la que juguis, una cosa així esgarrifa només que té l’expliquin, encara que ni hi fossis present aquell mati al municipal. És quelcom més que impactant. Doncs a 200 pulsacions per minut, amb la calor de la matinal, amb molts minuts i km a les cames, després de competir cadascú pel seu objectiu, viureu-ho en primera persona al damunt del terreny de joc, no ho sé, fou molt angoixant i desconcertant. No hi ha res pitjor que no saber com actuar i/o ajudar veient un amic passar-ho tant malament.
 

Un cop pot ser evacuat del camp, el Dani és traslladat amb ambulància a l’hospital, i la resta ens quedem, hem de seguir el partit, amb l’afegit manquen 9 minuts. En aquell moment, deixes estar el resultat, oblides ascensos, descensos, punts....Ja es igual. Crec que si es pogués haver escollit, tots els presents haguéssim preferit anar a vestidors i acabar el partit. Els nostres caps estaven en aquella ambulància. Però s’havia de seguir.

L’equip es torna a refer. L’equip ho tornarà a intentar tot i quedant només 9 minuts i tenir el cap a una altre banda.
 

I arribat el moment..., Increïble, allò que es diu en ocasions, tots som un. Escoltes un i un altre company, “por Trigo”, veus les cares de la gent, veus com córre tothom desprès de 90 min, corren com si fos l’inici del partit. Es tracta d’una qüestió de “coco”, estem esgotats, sí, però només pensem en com podem nosaltres en aquelles circumstàncies, donar-li una alegria al nostre company caigut. La única que hi havia, marcant un gol i guanyant el partit per ell, els tres punts són el de menys, només volem guanyar pel Trigo. L’equip rival se sent acusat, pot ser més que en tot el partit. Una empenta i comunió per un objectiu, el gol per al Dani, increïble, encomiable. I l’equip ho fa, és capaç de marcar un altre gol al minut 99 de partit.

Veus gent en un costat del camp que s’abraça, en una altre zona una “melé” de jugadors abraçant-se estirats a terra uns damunt dels altres, la banqueta increïble, bogeria a la graderia.....Genial, penses en el Dani.
 

Però, coses del joc, el gol és anul·lat per un nou possible fora de joc.
 

Un minut més tard acaba el partit. Acabava tota aquella bogeria. Tot just s’escolta el xiulet de l’àrbitre. Em trobo corrent per la banda. El sentiment d’impotència és molt gran, es un cop dur. Tens al cap al Dani, el partit, estàs fatigat i desconcertat. Veig a l’assistent arrencar a córrer per reunir-se amb la tripleta, el cor em va a 1000 i el cap no rutlla, no soc capaç de raonar. Accelero la meva cursa per arribar on és l’assistent. Ens creuem, cap dels dos s’atura, xoquem. Intenta passar i m’interposo en el seu camí, tornem a xocar. Un cop em mira a la cara, l’increpo, li dic que ens ha anul·lat dos, “ens has anul·lat dos”, insisteixo i afegeixo, “ens has robat dos”, torno a insistir. Aquestes són les paraules amb les que em dirigeixo a l’assistent, òbviament en un estat d’alteració total, que es reflectia de ben segur en la meva cara i el meu to de veu.
 

Acudeix el míster, m’agafa i m’intenta tranquil·litzar. L’assistent marxa i es retroba amb la tripleta sense més complicacions. Em giro cap a la banqueta, em cobreixo el cap amb la samarreta i crido, i torno a cridar. Marxem a vestuaris. Descanses, disminueixen les pulsacions i amb elles recuperes part de la raó. Assumeixes que ha acabat i veus la decepció en les cares de la gent i encara te’n fas creus de tot allò esdevingut. És futbol, et dius a tu mateix, hi ha lesions, hi ha gols anul·lats. Intentes assumir, però no hi trobes gaire justícia en tot plegat. Està acabat assumeixes per fi. Penses en el Dani.

Aquests són els fets, aquesta va ser la situació. Intento descriureu-ho tot ho exacte que puc. Vull deixar constància, que en cap moment amenaço a l’assistent, ni verbal ni físicament, ni cap membre de la tripleta. Com he dit tinc 30 anys i en més de 20 jugant i vivint situacions de tota mena en camps de futbol, mai de la vida he agredit ningú, i en cap circumstancia em passaria pel cap fer ús de la violència, no entra dins dels meus valors, d’allò que m’han inculcat.
 

Se’m han imposat cinc partits de sanció, no vull buscar excuses, si és el que s’ha de complir per allò fet doncs es compleixen, em sento molt malament, però com es sol dir “a lo hecho pecho”, però, no ho sé, no va ser un diumenge qualsevol, no ho sé,, no ho va ser, jutgeu-ho vosaltres mateixos.
 

Aprofitant la oportunitat, m’agradaria demanar disculpes als meus companys/amics del club per la meva reacció i la conseqüent sanció. Estaré cinc partits fora dels terrenys de joc en aquest moment tant important de la temporada. Però, per si algú en te dubtes, aquest equip està per sobre de les persones, per sobre dels noms, de les individualitats i seguirem endavant, jugui qui jugui, peti qui peti, junts som forts. I ara més que mai. Com diuen en un dels millors camps de futbol del planeta “you’ll never walk alone”, doncs això, ajudaré en tot el que pugui des de fora per seguir amb el somni que tantes vegades em parlat. Sou collonuts!!
 

Per últim, expressar la meva alegria en la millora i alta hospitalària, desprès de 4 intensos dies del meu amic Daniel Trigo #totssomtrigo