Enguany tenim un final de temporada intens. Molt intens. I s’estan vivint situacions que, cada final de temporada, intens o no, es repeteixen en el futbol. Sigui de la lliga que sigui.

En alguns partits, les necessitats d’uns contrasten amb la tranquil·litat d’altres. I quan això passa, la sospita ja està creada. Suspicàcies.

No obstant, penso que, sobre tot, el que hem de defensar és la posició d’aquells equips que no s’hi juguen res en un partit però que lluiten per ser competitius en una confrontació en la que hi ha tercers implicats.

 

Sé, i ho dic per experiència, que és molt dolorós. Però hem d’apendre a acceptar-ho. I no es pot pressionar ni coaccionar a l’equip que és lluire d’anar a guanyar un partit o a buscar l’empat, tot i que no li vagi res.
 

Jo no entro en si poden haver-hi acords de temporades anteriors i de si jo ho vaig fer llavors tu ho has de fer ara... Això ja entra amb el compromís i la responsabilitat dels pactes que cadascú fa i que, com sempre, són de paraula. “I de si quan tu vas fer el favor, jo no estava al meu club. Hi havia una altra directiva”...

 

Jo recordaré un partit d’un final de lliga en el que jo jugava. I en el que l’equip en el que jo jugava necessitava guanyar per a poder pujar. L’altre equip no s’hi jugava res, però tenia una incentiu d’un tercer. Nosaltres no vam poder guanyar aquell dia, la precipitació va pesar. Es va acusar. El partit va acabar amb empat. La veritat és que jo estava disgustat. I així li vaig manifestar a un jugador rival en acabar el partit.

 

Però, amb el pas dels minuts, vaig considerar que els culpables érem nosaltres, no havíem sabut guanyar. I que aquell equip, que estava ‘primat’, va fer el que devia, defensar el resultat. Per tant, la conclusió és que evitem segons quines tensions amb equips que no es juguen res. Fan el que deuen. I TOTS haurien de fer-ho sempre. Hem de ser autocrítics i veure que som nosaltres els que no hem sabut aconseguir el nostre objectiu. O no hem pogut.