La Federació defensa, com és el seu deure, els clubs amb l’afer de la cotització a la Seguretat Social. En general, es defensa les entitats esportives amb la Llei del voluntariat plantejada al Congrès i a través de la qual només cotitzarien els jugadors, monitors o tècnics que superin el salari mínim interprofessional. 

Aquest és el desig. Que s’accepti. I aquesta és la idea sobre la qual treballen les entitats de cara el futur. 

 

Així s’han planificat els pressupostos i, a hores d’ara, no hi ha ningú que pensi en què pugui haverhi una resposta negativa. El daltabaix seria considerable si

no s’aprova la proposta esmentada. Seria, com vam dir el a finals del mes de maig, quan Més Ebre va informar del drama que podia suposar tot aquest afer, el principi del final. Els clubs han informat als seus socis de quin és el pressupost per a la temporada propera. I en aquest pressupot no hi ha res contemplat per a cap mena de cotització. 

 

Per tant, cal esperar. Tothom avança amb el propòsit ferm de que no hi haurà conseqüències. Però, ¿i si les hi ha? Les renúncies poden ser una constant. I poden comportar un moviment social de majúscules dimensions que cal esperar que faci reflexionar a les institucions que hagin de fer-ho. 

 

El camí és llarg, encara. I no es confia amb una noticia que canviï la situació actual. Hi ha moltes persones enmig. Per tot el que significa i genera l’esport modest.  De totes formes, el més trist és que entitats modestes estiguin preocupades per aquest afer quan d’altres de primer nivell estan com estan. O quan la corrupció de segons quins politics ompli els informatius amb pressumptes sobresous i irregularetats diverses. ¿Per què això ho ha de pagar l’afició d’un poble, el que sigui, quan la seua vida gira al voltant de l’activitat esportiva que es fa a la seua localitat?. No és just.  Jo també confio en què hi hagi justícia.