De futbol, tothom en sap i tothom n’opina. Però qui pren les decisions? I aquests que les prenen, quin raonament utilitzen per decidir? Aquestes reflexions em vénen al cap arran d’un fet que ha destacat durant les últimes dates: la prohibició a un integrant de l’equip dels veterans del C.E. Alcover de jugar a futbol amb el seu club pel que resta de la seva vida.
 

Si a primera vista llegeixo un titular semblant, desgraciadament imagino una agressió violenta amb danys físics que hauran requerit assistència mèdica amb ingrés a hospital. Si indaguem en el fet del que parlem, ens trobarem amb la sorpresa que va una mica més enllà i que el problema potser és més personal. 

Tot comença en un partit de veterans al maig de la temporada passada on l’àrbitre fa constar l’agressió i amenaça per part del jugador. Desgraciadament ens trobem amb actes així al futbol i han de ser castigats. Però aquí comença una curiosa burocràcia que és el que més ha sobtat a tothom. Primer, sancionar el jugador pel que li resta de la seva vida a participar amb el seu club dins la competició i després, retirar qualsevol tipus de sanció. La situació del jugador, ara per ara, és que NO està sancionat. De fet, té tramitada i pagada la llicència amb el seu club a l’organització que coordina aquesta competició de veterans, el Consell Comarcal del Baix Camp. Tot i això, aquest estament li ha anunciat fa ben pocs dies que no el deixarà jugar a futbol mai més, perquè tenen un dret d’admissió i no el volen als camps de futbol. Per què? Per què aquests canvis de decisió? Per què aquests extrems?

A diferència de la Federació Catalana de Futbol que pertany a la Federació Espanyola de Futbol i que el conjunt d’aquestes organitzacions actuen com entitats de naturalesa jurídica privada, tot i que amb determinades funcions públiques de caràcter administratiu, els consells comarcals són entitats públiques. Per què és important això? Doncs, bé, les federacions tindran els seus estatuts i la seva normativa, i els seus càrrecs i les seves funcions seran decidides de forma totalment privada sigui quin sigui el mètode dins de  les seves regulacions. 

Els Consells Comarcals són estaments públics, dependents de la Generalitat de Catalunya. Així, doncs, ens trobem amb la via social dels Consells i que de bon tros no tenen res a veure amb la via federativa. De fet, ens podem descarregar al Portal Jurídic de Catalunya el Decret Legislatiu 1/2000 pel qual s’aprova el Text Únic de la Llei de l’esport i del qual m’agradaria destacar l’Article 2: 

“Els objectius bàsics d’aquesta Llei són el foment, la divulgació, la planificació i coordinació, l’execució, l’assessorament i la implantació de la pràctica de l’activitat física i l’esport arreu de Catalunya, a tots els nivells i estaments socials, a fi de fer realitat el dret de tot ciutadà a desenvolupar o exercitar les seves facultats físiques, intel·lectuals i morals, mitjançant el lliure accés a una formació física adequada i a la pràctica de l’esport.”

El cas és que tota competició oficial, sigui quina sigui la via, ha de tenir una normativa, i aquesta normativa haurà de tenir unes sancions per a qui no compleixi les regles. Això és evident. I aquesta competició que marca unes regles i unes sancions hauran de tenir també uns encarregats per fer-ho aplicar. Però sembla que en algun Consell no acaba d’estar clar això. I si no està clar, potser sí que valdria la pena demanar què passa aquí, com funciona i qui s’encarrega d’això, perquè aquests Consells que tenen els objectius bàsics que marca l’article 2 d’un text que té el rang de Decret legislatiu i l’organisme emissor és un departament de la Generalitat de Catalunya… significa que és públic. I si és públic, aquest Consell té uns encarregats que reben unes retribucions, i aquestes retribucions no provenen de fons  públics, no?

Doncs, resulta que davant del fet pel que he començat parlant, la primera resolució que hi va haver, va ser fora del procés regulador esportiu pertinent. Un Jutge, el d’Instrucció de Reus, va absoldre el jugador de la denúncia que l’àrbitre va interposar en una comissaria. Això pocs dies després del partit. Però el “Comitè” de Competició sanciona “a perpetuïtat” el jugador. Potser va molestar la decisió del jutge? I no dic que una actitud contrària al joc net i a les bones maneres no hagi de tenir càstig com, fins i tot, reconeix el jugador. Però el que resulta estrany és la poca concreció i objectivitat que s’ha reflectit en aquesta situació. Fins i tot, les agressions que per desgràcia hi ha hagut al futbol han tingut partits de sanció definides, i amb causes que han arribat a la via penal en els casos més greus d’agressió, on la víctima ha hagut de rebre assistència hospitalària. 

Estrany ha estat que una vegada el Comitè dicta sentència, els dirigents primer es neguin a atendre el club i el jugador implicat per valorar els fets, però, posteriorment, en una reunió que finalment accepten, decideixen arxivar el problema i admetre la llicència al jugador. Llavors resulta que el Consell s’enfada perquè la seva primera sentència va ser motiu d’interès a premsa. Val a dir que fa pocs dies, una notícia ha estat causa d’alarma en l’àmbit estatal, ja que, a la Comunitat Canària, un jugador juvenil va agredir greument l’àrbitre fins caure desplomat a terra inconscient, havent de ser atès pels presents i per la Guàrdia Civil, amb ingrés immediat a l’hospital, on va romandre diversos dies. Òbviament, hi va haver una denúncia. El jove jugador ha estat sancionat amb 8 mesos. Així que, davant d’això, si ens assabentem que un jugador ha estat sancionat a no poder jugar mai més a futbol, tothom pensarà  que l’ha fet ben grossa i serà de clar interès social.

Doncs, aquesta rabieta ha fet que, per un costat, els responsables del Consell no donin informació del succeït ni de les seves decisions a les preguntes que els hagi pogut realitzar la premsa i, fins i tot, que el secretari General del Consell, molt molest per aquest escàndol, torni a negar la pràctica del futbol al jugador, argumentant que la premsa ha fet molt mal a la imatge del Consell i que, tot i estar la seva llicència tramesa i pagada, el Consell aplica el seu dret d’admissió i no el deixarà vestir-se de curt. Davant d’això em torna a venir al cap l’Article 2 del Decret Legislatiu que podem trobar a la web de la Generalitat de Catalunya.

A sobre, el que em fa més gràcia és que, per poder denunciar aquesta injustícia, la via adequada és la de dirigir-se al Tribunal Català de l’Esport, que també depèn de la Generalitat Catalana. Per diferents conductes, ja li han fet arribar al jugador que es tracta d’una batalla perduda perquè, en cap cas, es portaran la contrària entre ells, i que les decisions preses, preses estan, perquè cap responsable dels que les altes instàncies han col·locat en aquesta cadira es jugarà el seu coll a dur la contrària a l’estament que cada final de mes li dóna les gràcies de la manera que millor sap.

Trist és tot això, trist és que, de vegades, els que han de vetllar per fer el que calgui pel bon funcionament i pel camí correcte no sempre ho facin, i tot a causa d’interessos, rabietes de nens o, fins i tot, per falta de professionalització de qualsevol càrrec que costa uns diners. Trist és que tot vagi per amiguismes o per venjances. I més trist és per mi que conegui personalment l’àrbitre i el jugador, dos persones pels que hi tinc una excel·lent consideració, dues persones correctes, amb trajectòries esportives que ben bé es podrien posar d’exemple en molts casos, i que per una espurna en un camp de futbol s’hagi arribat a aquest incendi.