Personalment, el vaig conèixer quan la UE Valls va fer el salt a Primera Catalana. Va aterrar a Valls, però no va poder jugar per culpa de lesions. El recordo sempre estant a la caseta amb el preparador físic o a peu de gespa mirant la resta de companys. També provant-se en alguna ocasió, gairebé sempre entrenant a part. La insistència a voler jugar no s’ha vist recompensada i, en pocs dies, tornarà a ser operat d’una lesió que l’ha privat de fer el que més li agradava: jugar a futbol.

Venia de l’Ascó i, anteriorment, havia jugat al Benavent, al Tàrrega i, fins i tot, al Lleida. Recordo haver vist un retall de diari (El Vallenc) de ja fa alguns anys amb el títol: “Tosas juga la Copa del Rei amb el Lleida”. Era quan estava de juvenil i tots els defenses estaven lesionats, m’explicava. Lluny ja queda aquella efemèride personal. Ho recorda amb un tímid somriure que amaga un passat de mala sort. Als 30 anys, Tosas ha de deixar de jugar a futbol de manera “professional”. Ell va aconseguir viure’n durant un temps i ho mesclava amb els estudis. Ara, lluita perquè el seu genoll es recuperi, tot i que sap que no podrà tornar a jugar en les categories on va militar. 

La vida no ha estat justa amb el jugador de l’Alt Camp. La mala sort que ha tingut es reflecteix en la seva mirada, però allò que més es veu del seu rostre és la decepció de veure com d’injust ha estat amb ell el futbol, quan el seu equip, l’Ascó, el va acomiadar via facebook. Ho explica amb resignació, que forma part d’un passat que ja no es pot canviar. A punt de ser operat per segon cop en els darrers tres anys, segur que a en Xavi li ha dolgut tant les formes i el no saber fer del seu exclub com la lesió.