700 desitjos
Segueix-nos al nostre nou compte de Twitter - @El_Travesser
Si fa 30 anys, algú hagués dit que cada divendres et regalen un periòdic, ningú ho hagués cregut. Avui és una realitat. El Més Ebre ho ha aconseguit. Avui compleix 700 números. Fer un periòdic cada setmana és un èxit. Fer-lo 700 setmanes, ho és molt més. I a sobre que per al lector sigui gratuït és com un món gairebé perfecte.
A Madrid van haver-hi fins a quatre periòdics gratuïts. Avui només en queda un. Es la crisi de la premsa amb un goteig de desaparicions de mitjans. Fa anys un editor em deia: “que difícil és veure una plana en blanc i haver d’omplir-la amb paraules de qualitat, amb imaginació i no decebre al lector”. Fa 400 anys que existeix el paper imprès. Amb les meues mans he tocat a la Biblioteca Nacional premsa com un Diari de Barcelona fundat el 1972 o veure el Mundo Deportivo quan sortia tres cops per setmana als anys 20 (fins el 29 no es va fer diari). Als anys 60, els dilluns no hi havia premsa esportiva. Solament sortia‘Las Hojas de los Lunes’ i el periòdic setmanal Barcelona Deportiva on venien totes les cròniques del futbol regional. Als anys 70 es van arribar a editar tres periòdics a Catalunya: Dicen, 4-24 i el Mundo Deportivo.
L’any 79 va nèixer Sport. Jo sóc dels antics, del paper. I tota la vida ho seré. Un periòdic el pots llegir a casa, al sofà, al llit, al bany, al parc, al tren... el pots arxivar, llegir quan vulgues. El pots tocar, palpar, retallar els articles més interessants, pots reciclar el paper, pot servir per fins i tot embolicar, regalar-lo en una parada d’autobús a un altre lector...és un record permanent que molta gent el guarda a la seua pròpia hemeroteca. A internet et pots arribar a perdre, en canvi a casa pots assaborir el periòdic en silenci mentre beus una cervesa o també en una terrassa, és un plaer que mai pot substituir la nova tecnologia que, a la vegada, cal dir que és el gran invent dels darrers anys, tot i que també ens pot fer més inútils. I, a més, és un autèntica destructora. Cada dia fa perdre més llocs de treball (premsa, agències de viatge, consum...). Un món tecnològic que ha substituït a la indústria en detriment de l’ocupació.
Jo sóc dels que guardo periòdics, els extra, especials o d’aniversari.
Tinc una mini col.lecció de tots aquests que he pogut trobar; tota la col.lecció del Dinamico anual des dels seixanta. Els darrers 20 anys del desaparegut Don Balon. Els tinc guardats com a reliquies així com el Minut 91 que va crear l’any 98 Michel Viñas o un periòdic setmanal “Goles en la Comarca” editat a Vinaròs, però que recollia informació d’equips d’aquesta zona ebrenca.
Avui en dia fer un periòdic ja és una miracle. Penso que per molta tecnologia que hi hagi, mai desapreixerà el paper escrit i encara que la premsa per als joves que la segueixen sigui a través d’internet, jo penso que és impagable anar a comprar el diari, l’essència de llegir el paper, és un autèntic plaer. Davant de la pantalla de l’ordinador et pots tornar més tonto i un adicte, com ja fa anys que ho ha demostrat la televisió. Llegir un diari o un llibre en solitari, escoltant els muixonets és un gran plaer. Produeix gran benestar. Tornant al Més Ebre. Molta gent d’aquestes terres no havia tingut el costum de llegir un periòdic però com és gratuït, ara la té. I per això busquen Més Ebre cada divendres i s’han fet lectors. Aquests és una de les virtuts i bondats de Més Ebre i els seus 700 números de recorregut. Dins d’ell, com si per ell fos un pare o un fill a la vegada, Michel Viñas, cada setmana no només redactant-lo si no repartint-lo els divendres des de les cinc de la matinada, amb pluja, vent, neu i fred o amb guix al peu com li va succeir l’any passat. A més, de 6.000 exemplars ara passarà a 10.000, arribant a més llocs.
Enhorabona. El meu desig que Més Ebre duri 700 més, com a mínim. Jo des de la meua modestia escric cada setmana al Més Ebre i intento aportar una mica de llum al futbol ebrenc.
A Madrid van haver-hi fins a quatre periòdics gratuïts. Avui només en queda un. Es la crisi de la premsa amb un goteig de desaparicions de mitjans. Fa anys un editor em deia: “que difícil és veure una plana en blanc i haver d’omplir-la amb paraules de qualitat, amb imaginació i no decebre al lector”. Fa 400 anys que existeix el paper imprès. Amb les meues mans he tocat a la Biblioteca Nacional premsa com un Diari de Barcelona fundat el 1972 o veure el Mundo Deportivo quan sortia tres cops per setmana als anys 20 (fins el 29 no es va fer diari). Als anys 60, els dilluns no hi havia premsa esportiva. Solament sortia‘Las Hojas de los Lunes’ i el periòdic setmanal Barcelona Deportiva on venien totes les cròniques del futbol regional. Als anys 70 es van arribar a editar tres periòdics a Catalunya: Dicen, 4-24 i el Mundo Deportivo.
L’any 79 va nèixer Sport. Jo sóc dels antics, del paper. I tota la vida ho seré. Un periòdic el pots llegir a casa, al sofà, al llit, al bany, al parc, al tren... el pots arxivar, llegir quan vulgues. El pots tocar, palpar, retallar els articles més interessants, pots reciclar el paper, pot servir per fins i tot embolicar, regalar-lo en una parada d’autobús a un altre lector...és un record permanent que molta gent el guarda a la seua pròpia hemeroteca. A internet et pots arribar a perdre, en canvi a casa pots assaborir el periòdic en silenci mentre beus una cervesa o també en una terrassa, és un plaer que mai pot substituir la nova tecnologia que, a la vegada, cal dir que és el gran invent dels darrers anys, tot i que també ens pot fer més inútils. I, a més, és un autèntica destructora. Cada dia fa perdre més llocs de treball (premsa, agències de viatge, consum...). Un món tecnològic que ha substituït a la indústria en detriment de l’ocupació.
Jo sóc dels que guardo periòdics, els extra, especials o d’aniversari.
Tinc una mini col.lecció de tots aquests que he pogut trobar; tota la col.lecció del Dinamico anual des dels seixanta. Els darrers 20 anys del desaparegut Don Balon. Els tinc guardats com a reliquies així com el Minut 91 que va crear l’any 98 Michel Viñas o un periòdic setmanal “Goles en la Comarca” editat a Vinaròs, però que recollia informació d’equips d’aquesta zona ebrenca.
Avui en dia fer un periòdic ja és una miracle. Penso que per molta tecnologia que hi hagi, mai desapreixerà el paper escrit i encara que la premsa per als joves que la segueixen sigui a través d’internet, jo penso que és impagable anar a comprar el diari, l’essència de llegir el paper, és un autèntic plaer. Davant de la pantalla de l’ordinador et pots tornar més tonto i un adicte, com ja fa anys que ho ha demostrat la televisió. Llegir un diari o un llibre en solitari, escoltant els muixonets és un gran plaer. Produeix gran benestar. Tornant al Més Ebre. Molta gent d’aquestes terres no havia tingut el costum de llegir un periòdic però com és gratuït, ara la té. I per això busquen Més Ebre cada divendres i s’han fet lectors. Aquests és una de les virtuts i bondats de Més Ebre i els seus 700 números de recorregut. Dins d’ell, com si per ell fos un pare o un fill a la vegada, Michel Viñas, cada setmana no només redactant-lo si no repartint-lo els divendres des de les cinc de la matinada, amb pluja, vent, neu i fred o amb guix al peu com li va succeir l’any passat. A més, de 6.000 exemplars ara passarà a 10.000, arribant a més llocs.
Enhorabona. El meu desig que Més Ebre duri 700 més, com a mínim. Jo des de la meua modestia escric cada setmana al Més Ebre i intento aportar una mica de llum al futbol ebrenc.
Segueix-nos al nostre nou compte de Twitter - @El_Travesser