No m'agradaria ser àrbitre. Ho tinc clar. Feina desagraïda i que s'ha de tenir passió per a realitzar. Realment té mèrit ser àrbitre avui dia.

Dit això, alguna cosa està pasant en els darrers anys. Els àrbitratges sempre han estat en boca de tots. Des de què es va crear el futbol la polèmica arbitral ha existit. Això no treu que, últimament, certs arbitratges deixen molt que desitjar. Les graderies en van plenes, i el que abans era excuses de mal perdedor poc a poc s'està tornant una realitat: Molts àrbitres són dolents i els agrada massa el protagonisme.

La impunitat arbitral és preocupant. La Federació afirma està atent i avaluant continuament els arbitratges amb inspectors a les grades. Una de les opinions recuperents és que de poc serveix quan després d'un toc d'atenció o de partits a la nevera, segueixen igual. El problema és estructural i de forma i és de mal arreglar.

És d'agraïr trobar un bon àrbitre, i això l'espectador ho agraeix a l'hora de gaudir del partit. Quan és al revés, però, i un partit es topa amb un àrbitre dolent i també sibil·lí, el partit perd tot l'interès i ja es lia la troca. Als jugadors i entrenadors se'ls exigeix i molt. El seu lloc a l'onze inicial o el seu càrrec a la banqueta en depèn del que aporten al camp, però a vegades sembla que els àrbitres ningú els exigeixi. Un àrbitre pot esgarrar la feina d'un equip en qualsevol moment. Un mal arbitratge pot influenciar totalment un partit i pot portar conseqüències molt negatives a un club. És dogmatisme pur i dur afirmar que un dia un àrbitre et dòna i en l'altre et treu. Explicali això als equips petits i de menys renom.

El pitjor que pot passar en un partit és que un equip marxi d'un camp de futbol amb el dubte si l'arbitratge ha anat condicionat descaradament cap a una equip o cap a un altre. Aquest fet provoca una mala imatge i descredita la tasca arbitral. Molts cops però, per desgràcia no és infundat sinó que té una base sòlida. Arbitres amb actitud provocadora i xulesca, líniers que planten cara amb paraules o gestos a la grada, són fets no poc habituals i a la majoria de gent els bé alguna imatge al cap. Són decisions totalment incomprensibles... això sembla anar-se'n de mare, però que hi pot fer el jugador o l'aficionat? Res.

L'àrbitre i els seus liniers són la màxima representació a un terreny de joc i han de ser els primers en donar exemple i això haurien de recordar-ho sempre, ja que en ocasions, fan totalment el contrari i són els mateixos àrbitres que ho emboliquen tot i encenen els ànims. Un entrenador de Segona Catalana fa unes setmanes em va trucar per si tenia una imatge fotogràfica en una expulsió d'un jugador seu (expulsió totalment desmesurada) i m'afirmava que estava fins "als nassos dels àrbitres". Jo, sincerament, també ho estic.

S'enceta la segona volta al futbol amateur. Toca posar-se les piles als estaments arbitrals i fer la seva feina, arbitrar i que els futbolistes siguin els únics protagonistes del partit. Ara serà quan es decidirà els campionats de lliga i la tripleta arbitral no podt ser el protagonista. Els sous dels àrbitres representa una part important del pressupost dels equips de futbol. Uns 500 € costa arbitrar un partit a Tercera Divisió, fins als 85 € a Quarta Catalana, quantitat econòmica que obliga als estaments arbitrals a presentar una qualitat al realitzar la seva labor. Ningú diu que no sigui fàcil xiular. No ho és. Equivocar-se en un fora de joc o en un penal es pot entendre (sinó és més que evident), el que si que se'ls pot demanar, i se'ls ha de demanar és compostura, igualtat de criteri, humilitat -que a vegades els manca-, professionalitat i seriositat dins dels terrenys de joc.

Els àrbitres no poden jugar amb els sentiments d'uns aficionats que setmana rera setmana van als estadis a animar als seus equips. Tothom ha vist actuacions arbitrals desproporcionals i han sentit impotència de no poder fer res. Aquesta sensació, frustant s'ha d'intentar que cada cop es repeteixi menys als camps de futbol.