T’asseus al davant del televisor un dissabte o un diumenge, ara que pots veure tots els encontres  amb l’ànim de visionar futbol, de gaudir de futbol, de percebre com s’inventa futbol i et trobes amb partits infumables on no hi ha jugadors de futbol hi ha atletes que corren amunt i avall donant puntes de peu i cops de cap a la pilota i de tant en tant també als adversaris.
 

A les quatre de la tarda comença l’Espanyol repartint,  a dret i tort, sense mesura , jugant poc a futbol, el que juga Sergio García. La resta d’atletes impulsen la pilota sense massa sentit  d’un lloc a l’altre.
 

Segueixes amb el partit dels dos atlètics. L’un és el primer i l’altre el quart, sembla que has de poder gaudir d’un bon partit de futbol, però torna a ser un altra marató, amb algun gladiador com ara Diego Costa, que s’endu als defenses a cops de puny, trompades, cops de caps,  amb el que calgui, sempre amb el vist i plau de l’àrbitre. La pilota va d’una banda a  l’altra, sense massa sentit i tothom corre molt. No es lliguen dues passades en tot el partit, però als senyors locutors de Canal + els hi sembla un partit memorable, bàsicament per què guanya l’atlètic  de Madrid i per tant el Barça no és líder.
 

 Jo volia veure un partit de futbol i  he vist una marató, però sembla que això és el que es porta ara.  L’escola de Lezama de la que  sortien bons jugadors ara només treu atletes.  Això mateix està passant a moltes escoles de futbol i sens dubte és una qüestió que s’hauria d’analitzar  en el seu aspecte sociològic: hi ha més alumnes, més mitjans de tot tipus. Què és el que falla?
 

Segueixes veient partits, Osasuna-Real Sociedad, Valencia-Getafe i, te’n surts de poder observar dues passades seguides. Tot es fia a la pilota aturada, a la bona centrada, per tal que algú que vagi be de cap la pugui posar dins a la porteria contraria. 
 

Tornem a la fúria, als pebrots, a la lluita el futbol no evoluciona, va endarrere, tornem als inicis, allà a les Illes Britàniques  de l’edat mitjana on els habitants d e dos pobles propers donaven puntes de peu a  una bufeta de porc plena de palla fins a introduir-la en un determinat lloc, com ara el foc d’una casa. 
 

És aquest el futbol que volem o aquell en que els jugadors tinguin una mínima condició tècnica que els permeti intentar superar al contrari  amb el seu toc de pilota, amb el seu canvi de ritme, amb les seves fintes, amb la seva intel·ligència. A mi m’agrada més aquest segon i crec que les escoles que es dediquen a formar jugadors de futbol han de tendir a l’excel·lència en el seu àmbit d’actuació.