Esforç o plaer?
Segueix-nos al nostre nou compte de Twitter - @El_Travesser
Segurament molts entrenadors de futbol base s'han de fer varies preguntes alhora d’entrenar. Treball o diversió? Esforç o plaer? Competència o joc? Sé que la resposta de qualsevol company seria... "Segons en quina categoria estiguis".
Doncs no és tan fàcil. Actualment, el futbol base està encaminat cap a la competència, cap el resultat, cap el màxim golejador. La prova la tenim en la pàgina de la Federació Catalana de Futbol, en l’apartat de cada categoria posant els golejadors. Quin mal esta fent això! Competència què ja l’enfoquen els dirigents, els pares i els tècnics. Competència per la qual els nens no estan preparats. Això no vol dir que quan el nen juga, no competeixi -i si que ho fa- i amb l'objectiu de guanyar, perquè per això vol jugar! Ningú juga per perdre. És evident.
Hem d'entendre que la gent que envoltem el futbol hem d’inculcar als nostres jugadors, o fills, que són moltes més les vegades que es perd que les que es guanya, de fet, només ni ha un de campió i la resta es queden pel camí.
El nen juga, no competeix, o si preferim, no el preocupa la competició com a forma reglamentària. L'esforç i en conseqüència, el desgast que li provoca, ve motivat per la responsabilitat de la competició. Són realitats alienes a l’interès del petit futbolista, com per exemple els pares. Els nens quant han acabat de jugar se’ls oblida el resultat i ja estan per una altre cosa. Són els adults els que estem preocupats pel partit: Que si han jugat bé, que si no ha marcat, que el contrari ens ha superat, que l’entrenador no ha fet el canvi al moment, que el company del meu fill no tenia que jugar... Etc, etc, etc!
El nen s'acosta al futbol, per gust, per interès, per ganes de divertir-se, per ganes de jugar. Aquesta predisposició del nen per jugar no porta implícit una altra cosa que això, jugar, jugar i jugar, sense càrregues psicològiques ni tensions pel resultat pel joc, aquestes càrregues o tensions si que són requisits indispensables quan aquest joc es fa futbol competitiu.
Els nivells d'exigència de l'entrenament i la competència són organitzacions d'adults, pensades i desenvolupades com si els nens també ho fossin. No negaré que el resultat forma part d'un moment d'alegria pel triomf o de tristesa per la derrota, alegria o tristesa que tindran menor o major repercusió d'acord a les exigències de l'entrenador o bé del club.
Tot està dissenyat per adults per aconseguir un crèdit que va, des l'interès dels tècnics per assolir el campionat, passant per l'interès polític dels dirigents del club i acabant en l'interès econòmic dels pares, que creuen que el seu fill podrà solucionar la seva situació econòmica.
Els joves jugadors són vistos exclusivament com una oportunitat pel progrés econòmic i professional de tècnics, dirigents i pares. La cultura de la victòria en el futbol base està causant setmanalment al món del futbol molt de mal, no només als nens, també als clubs, i als pares. La qualitat de la formació dels seus futurs talents està condicionada negativament quan es busca per tots els mitjans la victòria, independentment què si es tracta d'un equip benjamí, aleví o infantil.
El que si importa és la quantitat de futbolistes que hi ha al club, degut a un interès econòmic evidentment! Més futbolistes = a més quotes! No importa la qualitat dels nostres futurs futbolistes, no importa la qualitat dels nostres entrenadors de base.
Desgraciadament són pocs els clubs en els quals es mesura la qualitat de la formació i en el nombre de jugadors que cada any poden ser incorporats al primer equip! Per això hem de cuidar, potenciar i donar recolzament al nostre futbol base.
Doncs no és tan fàcil. Actualment, el futbol base està encaminat cap a la competència, cap el resultat, cap el màxim golejador. La prova la tenim en la pàgina de la Federació Catalana de Futbol, en l’apartat de cada categoria posant els golejadors. Quin mal esta fent això! Competència què ja l’enfoquen els dirigents, els pares i els tècnics. Competència per la qual els nens no estan preparats. Això no vol dir que quan el nen juga, no competeixi -i si que ho fa- i amb l'objectiu de guanyar, perquè per això vol jugar! Ningú juga per perdre. És evident.
Hem d'entendre que la gent que envoltem el futbol hem d’inculcar als nostres jugadors, o fills, que són moltes més les vegades que es perd que les que es guanya, de fet, només ni ha un de campió i la resta es queden pel camí.
El nen juga, no competeix, o si preferim, no el preocupa la competició com a forma reglamentària. L'esforç i en conseqüència, el desgast que li provoca, ve motivat per la responsabilitat de la competició. Són realitats alienes a l’interès del petit futbolista, com per exemple els pares. Els nens quant han acabat de jugar se’ls oblida el resultat i ja estan per una altre cosa. Són els adults els que estem preocupats pel partit: Que si han jugat bé, que si no ha marcat, que el contrari ens ha superat, que l’entrenador no ha fet el canvi al moment, que el company del meu fill no tenia que jugar... Etc, etc, etc!
El nen s'acosta al futbol, per gust, per interès, per ganes de divertir-se, per ganes de jugar. Aquesta predisposició del nen per jugar no porta implícit una altra cosa que això, jugar, jugar i jugar, sense càrregues psicològiques ni tensions pel resultat pel joc, aquestes càrregues o tensions si que són requisits indispensables quan aquest joc es fa futbol competitiu.
Els nivells d'exigència de l'entrenament i la competència són organitzacions d'adults, pensades i desenvolupades com si els nens també ho fossin. No negaré que el resultat forma part d'un moment d'alegria pel triomf o de tristesa per la derrota, alegria o tristesa que tindran menor o major repercusió d'acord a les exigències de l'entrenador o bé del club.
Tot està dissenyat per adults per aconseguir un crèdit que va, des l'interès dels tècnics per assolir el campionat, passant per l'interès polític dels dirigents del club i acabant en l'interès econòmic dels pares, que creuen que el seu fill podrà solucionar la seva situació econòmica.
Els joves jugadors són vistos exclusivament com una oportunitat pel progrés econòmic i professional de tècnics, dirigents i pares. La cultura de la victòria en el futbol base està causant setmanalment al món del futbol molt de mal, no només als nens, també als clubs, i als pares. La qualitat de la formació dels seus futurs talents està condicionada negativament quan es busca per tots els mitjans la victòria, independentment què si es tracta d'un equip benjamí, aleví o infantil.
El que si importa és la quantitat de futbolistes que hi ha al club, degut a un interès econòmic evidentment! Més futbolistes = a més quotes! No importa la qualitat dels nostres futurs futbolistes, no importa la qualitat dels nostres entrenadors de base.
Desgraciadament són pocs els clubs en els quals es mesura la qualitat de la formació i en el nombre de jugadors que cada any poden ser incorporats al primer equip! Per això hem de cuidar, potenciar i donar recolzament al nostre futbol base.
Segueix-nos al nostre nou compte de Twitter - @El_Travesser