Ja fa dies que els partits que juga el Barça són ensopits, que finalitzen sense ritme de joc, llençant les primeres parts, sense xutar a porta, amb Mesi caminant pel camp, amb Neymar perdut a la banda sense que li surti res del que prova,  però el partit contra el Vilareal era especial, només feia dos dies que havia mort en Tito Vilanova i hom pensava que els jugadors volien guanyar el partit per tal de dedicar-lo a un home que els havia donat tot. Però s’inicia l’encontre i tornem a ser on érem, res ha canviat, torna el futbol ensopit, en el que hi ha jugadors que sembla que no hi són, que d’altres proven a marxar del contrari i no se’n surten mai, en el que Alves no para de centrar pilotes, sense saber ben be a qui. No hi ha mai ningú al remat i cas que hi hagi algú les carències en el remat de cap són definitives. Un cop mes el caos, la confusió, el futbol horitzontal sense definició. 

Abans de finalitzar la primera part ja han rebut un gol i et venen al cap partits com el de Valladolid i el de Granada, s’encaixa un gol i difícilment s’empatarà sense xutar a porta. S’inicia la segona part i tot segueix igual, només canvia que reben el segon gol i llavor t’adones que ja no hi ha res a fer, que alguns d’aquests jugadors no tenen l’esperit de Tito Vilanova, tot havia quedat en paraules, però els fets no ho demostraven. Les coses no et poden sortir però ho has de donar tot. Llavors el Vilareal va voler participar en l’homenatge a Tito i es va fer dos gols en pròpia porta. No és habitual i no era necessari. La primera pilota que va a gol es conseqüència de dos rebots, incontrolable pel porter. Tot hi haver marcat els minuts posteriors van posar de manifest que els jugadors del Barça eren incapaços de marcar i que només un altre gol en pròpia porta ho podia resoldre i es va donar. Facio va rematar molt be a la porta de Asenjo i només amb aquest ajut el Barça va ser capaç de guanyar el partit. Llavors vaig poder confirmar allò que ja fa dies que veiem. Els jugadors no és que no vulguin, és que no poden. Es van abraçar amb totes les seves forces per dedicar-li l’encontre al Tito. Estaven contents, emocionats; no era indolència, era impotència i, sabeu que em preocupa, que aquesta impotència es donava davant d’un Vilareal mediocre, que no era capaç de generar cap tipus de futbol. 

Davant d’aquestes circumstancies que es veuran agreujades d’aquí a que finalitzi la temporada, el caos, s’ensuma des de fora, sense saber ben be que és el que passa: Cóm es pot arribar fins aquí? Que cal fer per tal de resoldre-ho?. Sembla que hi ha problemes al vestidor. El que sí que està clar és que hi ha jugadors que ja no poden seguir al Barça: les seves condicions físiques ja els ho permeten. N’hi ha d’altres que no tenen nivell Barça, per molt que s’entestin alguns en pujar gent de la pedrera. No tots són Iniesta, Xavi o Mesi. 

No hi ha la mínima personalitat necessària en qui ha de dirigir el grup. S’ha donat al món la informació necessària per tal que sàpiguen els diners dels que es disposen per tal de contractar nous jugadors. D’aquesta manera, el primer club amb el que es negocií ja els demanarà tots.  La situació no es gens fàcil però cal treballar per a provar-ho. Un club com el Barça no pot anar com ànima en pena de camp en camp.  Cal emmirallar-se en Tito per saber el camí a seguir. Algú que es capaç d’anar per la vida deixant les seves petjades, amb la seva valentia, amb la seva humilitat, amb el seu saber fer, sense fer soroll, però amb eficàcia i amb eficiència, amb professionalitat. Si fan el que Tito els va dir no s’equivocaran.