Tata Martino es va trobar amb un bon regal de part d’argentins però no ha sabut estar a l’altura d'un equip amb molts galons. No ha sabut gestionar la plantilla, no ha sabut llegir els partits -ni abans ni durant-, se li ha fet un món.

Una cosa si va fer “bé” al sentar-se en la cadira en les rodes de premsa: Dir el que la gent volia sentir, hi  ha més, ser diplomàtic. Jo posaria la mà al foc i no crec que hem  cremés, en dir que moltes d’aquestes vegades no deia el què realment pensava.
 

Al Sr. Del Bosque el podria posar en el mateix apartat. Com entrenador deixa bastant que desitjar (evidentment tot és discutible, ja que cadascú té el seu parer). Ha guanyat un campionat del món, una Eurocopa (a part dels títols com entrenador de club) però a qui se li hauria de donar el reconeixement, (potser en forma títols honorífics, posats a regalar-ne ja que les paraules se les emporta el vent) és a qui va començar a obrir pas per fer que la selecció arribés a estar on és ara, pel que fa en  joc, resultats i títols, Luis Aragonés.

El Sr. Del Bosque, l'únic que va fer és seguir les petjades que havia deixat Aragonés. A més si, també, té títols amb el seu club de tota la vida i els seus mètodes eren fer l'onze titular i res més. Els jugadors amb la seva qualitat resolien els partits i si no podien, llavors entrava a col·laborar-hi els senyors de negre que durant tants anys van ajudar a que tinguessin l'hegemonia dels títols. Fins que es va acabar el franquisme i amb el el seu regne en el futbol espanyol. Això em recorda els mètodes quan ere jugador.
 

Les bones persones no necessàriament han de ser bons entrenadors. Cadascú els seus mèrits que s’han guanyat o han contribuït de manera molt important a què altres arribessin a assolir els títols més importants de la història al futbol espanyol. Certament que qui els va guanyar no va ser Aragonés però si mereix alguna cosa més que recordar-lo.