El futbol et dóna molt però alhora et pren també moltes coses. Una frase, que vaig llegir fa poc temps per Twitter, era la d'un porter de Tercera Divisió. Deia el següent: "El futbol me ha dado lo mejor, peró también me ha quitado muchas cosas". A la frase, no li falta gens de raó. El futbol, t'ensenya la cara més solidària, et permet conèixer a molta gent, que al cap del temps es converteix inclús amb amic. Però no tot és bonic.

 

El futbol té una cara lletja, i aquesta es troba en molts aspectes: tanganes, discussions, malentesos, diferents punts de vista, errades.... Qui més qui menys, s'ha guanyat molts amics amb el futbol i també n'ha perdut. El futbol, el territorial concretament, m'ha fet perdre moltes hores, tant als camps de futbol, com darrere d'una pantalla, intentant donar la màxima difusió d'aquells equips que els mitjans convencionals apenes en tracten. Aquestes hores de dedicació, sovint es veuen recompensades només per veure la gratitud d'aquells, que de cor, et vénen i t'agraeixen la publicació de la notícia, o la publicació d'una trista però valuosa foto del seu equip. En el futbol, qui és amic durant anys pot deixar de ser-ho en qüestió de 5 minuts.

 

El futbol és tant bonic com capritxós, i també ensenya la cara amarga, aquella cara, que fa que inclús el puguis acabar avorrint, i qüestionar-t'ho tot. He conegut molta gent que després d'anys de dedicació al futbol territorial, al final l'han acabat avorrint. L'amor acaba en frustració, resignació i indiferència, indiferència per aquell esport que anys enrere semblava que tot girava al teu entorn. La il·lusió, les ganes, desapareixen i amb això arrenca una nova etapa de la vida.

 

El futbol també és desagraït, i avui i ets i demà ja no. El futbol no entén de regles, de lògica. El futbol es mou a una velocitat tan gran que quan t'adones, ja has quedat en fora de joc. He conegut molta gent que m'afirmava que es dedicava a seguir, a fotografiar futbol territorial, i sobretot, futbol de la seva ciutat, del seu poble, i que amb els anys s'ha cansat. S'han destrempat. Per primer cop els puc arribar a entendre. Una forta dedicació pot acabar desgastant fins i tot a la persona que més passió pot tenir pel futbol. Si li va passar a Guardiola, crec que li pot passar a tothom.

 

El futbol també et trobes a gent de tota classe. La que va de cara i la que al final acabes apreciant més que a ningú perquè saps que mai et mentirà, i les persones que només miren els seus interessos i tot el que els pugui trastocar no els interessa. També està aquella gent, que a les bones i són i a les males no els busquis. Miren per ells i si no entres als seus plans, no encaixes. També hi ha aquella gent que es pensa que es troben per damunt del bé i del mal, i atenció, d'aquests ni hi ha a molts clubs del futbol territorial. Ho llegia en no sé quina web, en una reflexió d'un periodista. Crec recordar que deia alguna cosa així. "Al futbol català hi ha moltes coses ha arreglar, i una d'elles, i molt important, és la gent que si troba a dins." Es pot estar més o menys d'acord, però tothom al capdavall, hi posem cares.

 

Reflexionant aquests dies amb el que considero que és amic meu, i entrenador territorial, li donava el següent consell: "En el món del futbol, primer tu, després tu i per acabar, tu!" No sé si vaig equivocat, o no. La raó absoluta ningú la té, la diferència està a aplicar-ho si creus que pot ser útil.