Sempre que hi ha un mundial els aficionats al futbol resten expectants per tal de poder veure l’evolució del futbol,  els millors futbolistes i el millor futbol i no podia ser menys en aquesta oportunitat. A més aquest any la seu es Brasil, el lloc on es va inventar el “jogo bonito”.

Ara està a punt de finalitzar i  ja es pot fer una valoració del que s’ha vist:

Passarà a la història com el mundial de les pròrrogues. S’han marcat molts gols, però també han finalitzat molts partits amb pròrroga, essencialment en la fase d’octaus: Cinc del vuit partits dels vuitens de final han arribat a la pròrroga (un rècord des del 1938) i dos han necessitat el desenllaç dels penals. La igualtat entre els participants ha estat una de les característiques del Mundial.  

A destacar, a nivell individual, la progressió dels porters en els aspectes físic, tècnic i tàctic, havent destacat porters com: Howard (EE.UU), Neuer(Alemanya), Navas(Costa Rica), Ochoa(Mèxic), Rais(Algèria), que juntament amb Julio Cèsar(Brasil), han obtingut cinc dels vuit MVP de vuitens.

A nivell ofensiu, s’ha donat a conèixer a nivell mundial un jugador com James Rodríguez  i certs jugadors de països emergents, més per la seva força, per la seva intensitat, que per la seva qualitat tècnica.

A nivell d’equip, el que més s’ha apropat al llegat que va deixar Espanya el 2010 ha estat Alemanya, que ha modificat el seu futbol tàctic, de força i ha anat incorporant jugadors que s’estimen la pilota, als que no els fa nosa, que no la llencen, que la volen i són capaços de tocar-la i tocar-la cercant la profunditat per arribar a la porteria contraria. 

Bèlgica, Costa Rica i Colòmbia, encarnen la progressió dels convidats sorpresa. 

El futbol creatiu ha cedit davant del destructiu i directe, així han estat eliminats, a la primera fase, Italians i Anglesos, que miraven de jugar un futbol bonic per l’espectador però que no els ha proporcionat els punts necessari.

Quan s’ha passat la fase de grups i els diferents seleccionadors  han vist que tenien possibilitats d’anar avançant, han anat tirant l’equip al darrere esperant una oportunitat per a  sortir al contracop i decidir el partit. 

El que hauria de ser la festa del futbol s’ha transformat en una competició polititzada, en la que molts jugadors s’introdueixen en la mística del patrioterisme per a donar tot el que porten dins, de manera molt diferent a com ho fan en els seus clubs (s’han vist plos quasi cada partit), con si fos la fi del món, cosa que no succeeix en encontres del màxim nivell entre clubs.

S’arriba als mundials després de competicions molt llargues en els diferents països i per tant en condicions físiques precàries.

Els seleccionadors solen ser entrenadors veterans, que tenen pocs moments per a competir amb els seus equips i no volen perdre.

En mans d’aquests agents les tàctiques no evolucionen, no sí si per manca de capacitat o be per manca de voluntat. 

Aquesta manera de jugar, aquesta voluntat de vèncer per damunt de tot, fins i tot per lesionar a companys de feina greument, sense escrúpols, en zones del camp on inicialment no hi ha perill, on la pilota no està dividida, sinó amb avantatja pel contrari. Fa temps que el reglament s’ha portat al límit i també fa dies que s’ha superat. No són de rebut determinades entrades que es veuen dia a dia. La darrera la de Zuñiga a Neymar: amb el genoll a la zona lumbar, en una jugada en la que mai pot arribar a la pilota – te al jugador entre ell mateix i aquella -, a una zona del camp on no hi ha perill, on només cal bloquejar per que no giri, però opta per copejar amb força l’esquena de l’adversari.

Cal marcar la línia que no es pot creuar i amb les sancions actuals no s’està aconseguint. Pot ser caldria modificar el reglament pel que fa a les sancions i en els casos en que sigui clara la intencionalitat es pugui sancionar a l’infractor deixant-lo sense jugar el mateix temps que ho estigui el lesionat.