Mentre estic escrivint aquest article estic escoltant les opinions de diferents periodistes sobre la manera d’encarar les rodes de premsa que té Luis Enrique, al que comparen amb els entrenadors del Barça des de Van Gal. 
 

Els entrenadors són essers humans i per tant no poden ser diferents de com són com a persona. Luis Enrique té un caràcter fort i,  per tant,  a l’hora de dirigir l’equip i, a l’hora de les rodes de premsa,  aquest caràcter també surt.
 

S’analitzen entrenadors amb caràcter tant diferents com Luis Enrique, Martino, Tito Vilanova, Guardiola, Raijkaart, Antic i Van Gaal.

Tots diferents, i cadascú ha dirigit l’equip des de la seva manera d’entendre la vida: uns des de l’ordre, des de la direcció ferma, des de les instruccions concretes, des de la seva preeminència sobre els jugadors, els altres des de la condescendència, des de la preeminència d’uns jugadors sobre els altres, generant jugadors de primera i de segona. Tots dos sistemes són bons, si bé, tots dos tenen un final a curt termini.

Luis Enrique defensa una manera de dirigir intervencionista, així ho havien fet abans també, Tito, Antich, Van Gaal i tants d’altres. Ell i el seu Staff diuen com s’ha de jugar i exigeixen als seus jugadors que treballin al màxim en la defensa dels interessos comuns – L’equip- i davant de la individualitat.
 

D’altres com Martino,  “Herr Pep”  i Raijkaart, prefereixen posar-se en mans d’alguns jugadors, fer plantilles curtes, no volen desgastar-se en la gestió del vestuari, per molt que diuen que tots els jugadors de la plantilla ens donaran molt i que tots són necessaris la realitat es que compten amb tretze o catorze jugadors i la resta són mera comparsa, només els utilitzen per a entrenar. 
 

Sempre m’ha fet molta gracia sentir en les entrevistes a jugadors que diuen que l’entrenador els ha dit: surt i gaudeix. Fes el que tu saps fer. Aquesta frase es aplicable a molt pocs jugadors. La major part tot i dient-li el que ha de fer, li costa i per tant primer ha de patir per a poder gaudir. 
 

Sigui como sigui, la corda es trenca aviat. L’entrenador de caràcter, el que vol tenir incidència en la marxa de l’equip, ben aviat es posa en contra jugadors, normalment, els millors, que volen ser ells les estrelles de l’equip, no estan disposats a treballar massa en aspectes defensius, no accepten massa be seure a la banqueta o entrar a les rotacions, etc. 
 

L’entrenador condescendent tampoc ho pot allargar massa: Un cop que els jugadors que no entren a la alineació s’adonen que no tenen minuts, que els diuen que són importants a l’equip però no juguen passi el que passi, es posen en contra de l’entrenador. Les figures, els jugadors que no surten mai de l’equip, cada vegada es consideren mes insubstituïbles, més forts, donen les seves opinions, dins al camp fan el que consideren oportú sense tenir massa en compte el que l’entrenador determina i acaben fent que aquest hagi de plegar, de vegades havent perdut el cabell....

Només es pot allargar aquest termini, si aconsegueixes anar renovant l’equip de manera permanent, de tal forma que el gruix dels jugadors de cada temporada encara creguin en la forma de gestionar el grup de cada entrenador. És el cas de Wenger i de Ferguson.