En unes onze jornades de futbol a la major part de les categories que impliquen els clubs catalans hem viscut un elevat nombre de moviments en quant a arribades i sortides d’entrenadors, aquells  que sempre són assenyalats. Avui  volem analitzar alguns moviments destacats, així com entrar a valorar si estan donant o no els seus resultats. Ho farem club per club i per ordre categòric. 

UE Llagostera

La Unió Esportiva Llagostera ha tingut un inici difícil a la Segona Divisió A. L’equip que s’hi somia ho fa com manifesta el seu nou himne no ha tingut la millor adaptació en línies generals al futbol de plata. S’ha apuntat a l’entrenador d’un equip que ara mateix és segon per la cua. Un equip que com hem dit, en línies generals no pot llençar coets. Ara bé, té una defensa pràcticament de deu i és dels conjunts menys golejats del campionat, amb dos gols menys que tot un Betis. El problema real del conjunt gironí d’adopció de la Costa Brava és la falta de gol. I de fet és curiós aquest problema amb els grans fitxatges realitzats i amb ariets de la qualitat i la consolidació al futbol de plata com són Sergio León o Eloy Gila. Amb aquests jugadors, l’equip segur que sortirà d’on és actualment si més no en algun moment de la temporada, sense entrar a valorar la classificació final, ja que a aquestes alçades no tindria gaire sentit. 
 

Només dos triomfs i sis derrotes fan mal, és cert. Però cal tenir en compte que aquest Llagostera ha puntuat en camps tan difícils com són Mendizorroza o l’Anxo Carro. Penso que no s’ha fet justícia amb la figura de Santi Castillejo, un tècnic que porta una trajectòria prou meritòria pel futbol català per portar amb garanties el Llagostera per Segona Divisió. León i Gila el coneixen. A Reus van confiar amb ell fins al dia que va fer al salt a can Nàstic. Un salt que fou fugaç, com el d’ara al Llagostera-Costa Brava. La qüestió és que si l’espectador veu el Llagostera-Mallorca i el Llagostera-Racing, les diferències les marca realment la qualitat del rival. El Llagostera comença amb ritme, mira de jugar de tu a tu, però l’hi falta punch, es cansa i ho acaba pagant. Ara per ara, el retorn d’uns tècnics que han marcat la història del club, però que tenen un pes massa gran al club, no serveix de gaire. Veurem quan dura el temps de les vaques grasses al club llagosterenc i si dóna o no dóna els seus resultats. Esperem veure també al mateix temps, que si no els dóna els resultats, es reaccioni d’igual manera que amb Castillejo, un home que podríem dir que el futbol l’hi deu una.
 

CE Sabadell 

A cal saballut sembla que s’exigeix i es critica força. Es fa però des de la grada. Dos punts per sobre del descens, el conjunt de Miquel Olmo ha perdut tants partits com el Llagostera. Ha sumat però cinc punts més que els blaugrana. Una frase que es repeteix al pas dels anys és aquella de “la Segona és molt llarga” i és cert. El vicepresident primer del Centre d’Esports, Joan Ignasi Lúquez ho recalca en afirmar que “Olmo no ha tingut cap ultimàtum en cap moment”. Servidor, soci arlequinat, pot afirmar que a la Nova Creu Alta abans de l’últim duel davant del Mirandés on es va vèncer amb un patiment de cavall tothom assegurava que “si avui es perd, Olmo al carrer!”. És molt d’hora realment com per reaccionar així. Ara tenim marge d’error. Quan ja no el tinguem, ja reaccionarem d’un altre mode.  Cal tenir un xic de paciència. La paciència potser la marca el Barça B. Eusebio ha estat criticat pels seguidors de la Segona en múltiples ocasions per falta de capacitat i per altres raons diverses. Els del Mini però estan consolidats a la segona categoria professional i Eusebio segueix allà, al seu lloc. Ningú el mou. Ara mateix és novè. 

UE Sant Andreu

Si anem a Segona B els problemes vénen de pretemporada. Els senyors brasilers aterrats a Sant Andreu de Palomar semblen tenir una vàlua, unes bases i un criteri òptims per guiar la Unió Esportiva Sant Andreu a la Segona B i a altres grandeses com a l’estabilitat administrativa. Ara bé, si entenen o no de futbol o d’escollir entrenadors ja és un altra qüestió. Com també és un altra qüestió el seu grau de coneixement del futbol català o de la Tercera Divisió, on Martí Cifuentes venia de fer història amb bon treball amb la UE Rubí, fet que porta el Sant Andreu a confiar amb la seva persona a mitja temporada. Cifuentes, a ningú se l’hi escapa que tenia el lloc guanyat en el Sant Andreu llavors presidit pel que per mi és el pitjor president de la seva centenària història. 

Sense coneixement de causa es va donar una coça al cul a un home experimentat que s’ha estat formant a l’estranger i que estava suficientment capacitat per conduir el projecte. Potser no era el millor. Potser. Com potser tampoc ho és Piti Belmonte. Per les raons que sigui però és un home que té un lloc assignat a Segona B pràcticament al seu gust. A Sant Andreu és gairebé un fonament més del Narcís Sala. A Badalona van confiar amb ell, però com si es tractés del joc de l’oca, a Sant Andreu sembla que el sabadellenc sempre té un bitllet de retorn. Segons el president Martins i la directiva brasilera “Piti és l’home ideal pel Sant Andreu. Ningú coneix el club com ell” com va manifestar a principis de temporada. Segons la graderia, i almenys al passat partit -0-1 amb el Reus i amb gol de l’ex, Edgar Hernández- per les manifestacions d’alguns famolencs quadribarrats potser podríem dir que no estan completament d’acord amb les declaracions del seu president de principi de curs, quan s’inicià el nou projecte andreuenc. Com a Llagostera sembla que a Sant Andreu pesa un xic el factor vaca sagrada. Veurem com evoluciona la cosa.
 

UE Figueres

Si passem a Tercera és interesant aturar-nos a Vilatenim. Francesc Cargol és l’inquilí dels blanc-i-blaus a principi de curs. Un home que l’empara una experiència força notòria a Tercera amb el seu pas més recent pel Manlleu. A Cargol veient el seu recent currículum, no podríem pas dir que es dedica a ballar amb les més lletges. El seu últim partit es disputa al feu de la Unió i davant del seu ex equip, el Manlleu. És un duel estrany que acaba amb un tres a tres final. Bàsicament és estrany, ja que el Figueres, tot i jugar amb el Manlleu, guanyava per 3-0 al descans, i va veure com els d’Osona en feien tres en 45’ sumant així un punt d’or i brillants a un camp que per dimensions poc té a veure amb el dels manlleuencs. 
 

Possiblement és el moviment que dona més fruits fins ara a Tercera. Cargol és rellevat pel sabadellenc Euardo Vílchez Ortiz. O simplement Edu Vílchez, com se’l coneix en el món del futbol. Amb un empat a res al Guinardó per començar i dues victòries pel mateix guarisme (1-3), Vílchez ha sumat cinc punts de set possibles. Sembla doncs que l’efecte Vílchez és solvent, tot i potser precipitar-se amb Cargol amb només onze jornades disputades.  Se’ns dubte però Vílchez és un home que té el futbol en deute amb ell a l’igual que Castillejo. A Olot és el màxim culpable de si més no de la possibilitat de poder ascendir de l’Olot. Fou una llàstima doncs, que un president interposés els seus interessos/discrepàncies personals per damunt del seu suposat club que per sort de tots a la fi va acabar ascendint.
 

AE Prat 

Estic d’acord amb els moviments a cal pota blava. Manolo Márquez ha estat un home important en la història de l’Associació Esportiva Prat i mereix entrenar aquest equip, així com redreçar-ne el rumb. Un rumb que ara mateix és de novel·la negra. Pepe Delgado, hi estarem d’acord, que va despertar el Prat i el va millor al final de curs passat a Segona B. Hi estarem d’acord també que l’hi manca l’experiència i que no va salvar l’equip del descens a Tercera, per impossible -que ho era ja- que fos aquest. Penso que ha estat un error començar la temporada amb ell. El conjunt pratenc no ha fet una bona planificació del curs, i mostra d’això és la seva situació crítica a la taula. No passarem per alt però que el Prat és campió autonòmic de Copa Fedeació amb Pepe Delgado com a entrenador. Ho farà millor o pitjor, és cert, però jo sóc dels que pensen que al futbol els entrenadors no ho són tot i que al cap i a la fi els que juguen són els jugadors. 
 

Castelldefels/Vilassar/Palamós

El primer, cuer i amb un sol triomf no troba la fórmula si bé va assolir la permanència de forma mínimament tranquil·la. Lluís Albesa va acabar i ha començat temporada en el conjunt mariner que ha canviat de tècnic d’una forma pràcticament de rècord. Sigui com sigui, el Castelldefels crec que ha trobat la tecla adequada amb Miki Carrillo, un home que coneix la Tercera a fons després de fer història amb la Montañesa i de passar per un Terrassa on sempre és lloable passar-hi encara que no se’t tracti com és degut com va ser en el cas del bo d’en Miki.
 

A Vilassar personalment crec que tocarà suar sang per salvar-se. Toni Romero té experiència a Tercera i té experiència en els equips de la zona baixa, que per alguna raó o altre confien amb ell. Veurem que passa.
 

Veurem que passa també a Palamós.  El degà, en descens i amb només dues victòries no guanya des de la jornada 5 i per 1-3 al camp de tota una Pobla de Mafumet que ha perdut tants partits com ha guanyat el Palamós. Ja hi ha qui assenyala la joventut del cueta -ja sense cueta- Jordi Martínez. El cert és que el conjunt palamosí és a tres punts de la salvació. Fet afortunat amb set derrotes per dos triomfs i dos empats.
 

UDA Gramenet Milán

I sense allargar gaire més l’article més llarg del meu historial a El Travesser abans no suposi mortal per a tots plegats, destacar un cas de Primera Catalana. La Grama. Una frase que podríem dir tots seria “Ai la Grama! Qui la vista i qui la veu!”. Un club que per deutes i discrepàncies amb l’Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet no té dret a jugar al “seu” estadi de “tota la vida”.
 

Un club que ha anat de Segona B a Tercera. De Tercera a Primera Catalana. I d’eliminar el Barça de Frank Rijkaard i dels Messi, Eto’o i companyia en una eliminatòria memorable de Copa Catalunya a Can Peixauet a -si em permeten- arrossegar-se per Tiana o Sant Adrià del Besós, al camp de la Catalana -que en poques jornades a #2cat2 també ha canviat de tècnic, per cert- que sincerament ofereix una estampa més aviat grisa. 
 

Quatre gols i un empat. Set derrotes, cap victòria. Quinze gols en contra. El tècnic colomenc, Diego Milton Seoane realment fa el que pot i realment té feina a motivar els seus jugadors. És un tècnic que enguany ha vist una groga per fer volar tots els objectes -cons, cantimplores...- que es va trobar per davant el dia que va sumar el seu únic punt enfront de tot un en ratxat Manresa. Una reacció inadequada, però al mateix temps comprensible. Ara per ara a la Grama el pitjor que podria passar és sofrir un canvi de tècnic. Aquest home té els jugadors que té. És a dir, té qui està disposat a jugar a un club com el que la Grama és avui dia. Per tant ara mateix aquest home ha de seguir fins al final i implantar un model guanyador. Motivar-los amb les armes de què disposava. Té una gran lluita per endavant. L’hi desitgem sort.