Mentre estic escribint aquestes ratlles escolto per la radio un programa esportiu en el que hi intervenen diferents oipinadors, entre ells un entrenador, Lluis Carreras. 

S’opina del partit que va jugar el Barça, ahir dimecres, contra el PSG.  No els va agradar el partit, no entenen a que juga el Barça. Els sento i em fa gracia veure la hiprocresia amb la que es tracta qualsevol tema avui, sigui de futbol o sigui del que vulgui. Els mateixos que ara diuen això fa quatre dies opinaven que el Barça no podia sortir al camp a tocar la pilota amb horitzontal, que aburria a les cabres, que no generava ocasions de gol, que s’havia de provar altres coses ja que els equips contraris ja sabien contrarrestar el joc del Barça i  tot això era veritat. En Pep li va treure el suc a l’equip i quan jo en quedava, s’en va anar i el Tito i el Tata van voler seguir amb el sistema, ja que era innegoaciable i el Barça va seguir avorrint i poc a poc va anar deixant de guanyar títols i de guanyar als grans equips d’Europa. 

No fa massa,  un altre opinador comentava, escandalitzat,  que Luis Enrique preparava els partits pensant en el contrari i no ho entenia. ¡ Nosaltres som el Barça!. Són els altres els que s’han de preocupar pel joc del Barça. 

Quanta falacia! Algú es pensa que avui el Barça, només amb el nom pot guanyar partits? 

Lluis Carreras, entrenador opina que a Luis Enrique se li demanarà a més de guanyar, fer-ho com fins ara ho ha fet el Barça i, la veritat, no ho acabo d’entendre. Ell ha entrenat i sap que la major part de vegades no pots fer el que vols  sinó el que et permeten les qualitats dels jugadors que tens. El van fer fora del Mallorca per que no se’n sortia. 

No es fácil fer la feina que te Luis Enrique, ni ell, ni cap altre entrenador se’n sortirà en aquest equip. Hi ha masses coses en contra i poc recolzament, s’haura d’anar a demanar de genolls a Herr Pep que torni i estic segur que no ho farà, perque allò ja va passar. Res és etern.

Us preguntareu el perquè del títol de l’article. L’he posat per que volia escriure sobre el que vaig veure el passat diumenge al tunel dels vestidors del Nou Camp. Sortien els jugadors dels dos equips, Barça i Espanyol  i tot eren rialles, abraçades, converses, etc. En mig de tot això hi havia un jugador abstret de tot això, concentrat amb els ulls fixats a la llunyania. Era l’únic que estava preparat per a sortir al camp a guanyar. Després es va iniciar el partit i es va veure que és el jugador que mai perd la concentració. Es per aquest motiu que tots els entrenadors el volen al seu equip. Es un jugador de cap a peus, serios, professional.