Per molt que la federació catalana de futbol hagi intentat aplicar mesures per eradicar l’alteració sistemàtica de la competició, aquest fet continua sent una pràctica habitual i totalment estesa en el nostre territori. Des de la meva modesta i senzilla opinió del que veig i del que conec del futbol base tarragoní, el futbol base està adulterat. Simple i ras. Fa aproximadament 12 anys que sóc en aquest món, primer com a jugador i actualment com a entrenador d’un equip infantil. He estat en un total de 8 clubs diferents, he jugat en totes les categories, en un ventall que engloba des d’Aleví 3a divisió fins a Juvenil Nacional i 3a catalana. Per tant, crec que tinc prou experiència per a compartir aquesta sensació que tinc, i segur que molta gent d’aquest món coincideix amb mi.

Moltes escoles de futbol ens volen fer creure que la competició regulada per la federació té com a únic objectiu la formació de futbolistes i de persones, i això és el que venen a l’opinió pública, pares i institucions. Completament fals. L’objectiu principal és la competició. El palmarès. La victòria. I la formació dels joves protagonistes és un tema important, però no sempre el principal, i menys en segons quins llocs. En el moment que acceptem que hi ha diverses divisions dins d’una mateixa categoria, estem acceptant implícitament que hi haurà una competició. Per això cada escola de futbol té els seus equips “A”, “B”, “C” i successivament. Això és així.

Però jo no volia parlar dels equips de cada categoria. Em sembla perfecte que hi hagi divisions i que juguis per guanyar. Jo mateix em considero una persona competitiva i, com a tothom, m’agrada més guanyar que perdre. El problema rau en el canvi sistemàtic de jugadors entre equips del mateix club. Setmana rere setmana. Jornada rere jornada. Fets com ara canviar horaris de partits perquè puguin venir jugadors de l’equip “A”, fer venir jugadors de l’equip superior encara que no els necessitis o, fins i tot, arribar a desconvocar nois del teu equip perquè puguin jugar els de l’“A” són molt comuns en el nostre futbol base. Em sembla lamentable, doncs, que puguin passar en llocs on diuen que la prioritat és la formació.

Hi ha una xifra elevadíssima de futbolistes que juguen cada cap de setmana dos partits. El del seu equip i el de l’equip que el “necessita”. Em nego a creure que l’equip en teoria inferior necessiti aquell jugador cada partit de la temporada. Necessites que vingui un noi més quan vas amb 17 jugadors del teu equip al partit? De debò cal que vingui algú? La resposta és no. No cal. Una cosa diferent seria que només tinguessis, per exemple, 10 jugadors per al partit. En aquest cas sí que seria lògic demanar que algun jugador et vingués a donar un cop de mà. Però això és un moment puntual, un partit.

En alguns llocs, les ganes dels coordinadors (o entrenadors) de guanyar, guanyar i guanyar passen per sobre de tota ètica i moral. Després de tants anys movent-me en aquest ecosistema particular, m’he adonat, i òbviament no sóc l’únic, que hi ha equips que cada partit, absolutament cada partit, reben ajuda en forma de jugadors de divisions superiors per a jugar el seu enfrontament. Encara que no els necessitin. Encara que hagin de desconvocar algú. Encara que un jugador que ha entrenat tota la setmana hagi de jugar 10 minuts perquè han vingut “els Salvadors”. Ho trobo vergonyós i una falta de respecte, tant pels jugadors com pels seus pares (que segur que paguen una quota) i, evidentment, per l’equip contrari, que veu com el seu treball i les hores d’entrenament se’n van a la brossa perquè algú ha decidit que aquell partit no el poden guanyar. Necessitem una solució immediata. Alguna mesura. Aquest és el futbol base que volem? És una competició adulterada, irreal i fictícia el que volem pels nostres fills? La glòria d’uns pocs pel fracàs de molts altres. I el problema més greu és que els que s’emporten la glòria són sempre els mateixos.