Dimecres al vespre vaig rebre alguns missatges demanant-me opinió sobre l’acció del llançament d’una bota a l’àrbitre assistent per part del jugador de l’Atlético de Madrid, Arda Turan, en un partit de Copa del Rei. Un dels que va contactar amb mi és un amic, gens aficionat al futbol, que actualment viu a Anglaterra, el que ens dóna una idea de la rapidesa amb que les imatges van donar la volta al món.
 

El meu amic, exjugador de rugbi, va quedar desconcertat tant per l’acció del migcampista com per la decisió de l’àrbitre. Va voler que veiés el vídeo d’una acció ocorreguda durant la final de la Lliga Anglesa de Rugbi del 2013 i em va enviar l’enllaç. El capità d’un dels equips és expulsat en l’últim minut de la primera part per dir «Fuck you» a l’àrbitre. Em quedo esperant alguna reacció per part del jugador expulsat o d’algun dels tres companys seus que es troben a prop de l’àrbitre, tot mirant-se’l. Cap d’ells parla ni manifesta cap emoció. Coneixen la sanció. Després de les repeticions, el propi comentarista de la televisió britànica afirma que l’expulsió és justa. Ningú ha dubtat en cap moment que pogués ser d’una altra manera.
 

Inevitablement vaig pensar quina hagués estat la reacció davant d’una decisió similar en un partit de futbol de la Lliga espanyola. Ens ho podem imaginar; tampoc no en dubtarem. Ens hem acostumat a veure jugadors protestant iradament al voltant de l’àrbitre des del primer minut d’un partit després de cadascuna de les seves decisions. Intuïm –o sabem- que en molts casos no es tracta de reaccions espontànies dels jugadors, sinó que aquests surten del vestidor amb l’ordre d’intentar condicionar l’arbitratge (els clàssics de fa algunes temporades s’han convertit en l’exemple paradigmàtic, però no són l’únic cas). 
 

No hi ha gaires disciplines esportives ni situacions de la vida on el suposat dret de protestar contra l’autoritat s’exerceixi d’una manera tan extensa i impune. Estem d’acord amb  el que decideix l’àrbitre de rugbi a la final de la lliga anglesa, el jutge de cadira de la final de Roland Garrós o un jutjat del civil que ha dictaminat sentència. De fet, ningú posa en qüestió que siguin professionals preparats i que tinguin la suficient autoritat per fer complir els reglaments, tot el contrari que en el món del futbol. 
 

Evidentment, no estem obligats a compartir les decisions de l’àrbitre, sobretot els que juguem amb l’avantatge d’haver vist per televisió les nombroses repeticions des de diferents perspectives. Cal que siguem capaços d’entendre que actualment el suposat error forma part del joc. Una altra cosa seria canviar el model i passar a un sistema d’arbitratge alternatiu on no sigui l’equip arbitral qui hagi de decidir en menys d’un segon una acció que depèn de molts factors, alguns difícils de controlar.
 

Cada temporada se senten comentaris que insisteixen en que els àrbitres són cada vegada pitjors. No comparteixo de cap manera aquesta opinió perquè tinc constància que la preparació dels àrbitres en l’actualitat, des de les pròpies categories del futbol base, és infinitament superior a la de fa alguns anys. Això no obstant, no vol dir que no quedi camí per recórrer, en especial en el de saber-nos fer respectar quan un jugador protesti les decisions reglamentàries o directament ens llenci una bota. Si comencem per nosaltres mateixos, serà molt més fàcil demanar a jugadors, entrenadors, aficionats i premsa el respecte que ens mereixem nosaltres i el nostre esport. Serà llavors quan sigui jo el que enviï un vídeo al meu amic, i ho faré orgullós de practicar un esport com el futbol. Fins aleshores, no em queda més remei que seguir envejant els àrbitres de rugbi.