Aquesta setmana he pogut escoltar en els mitjans de comunicació i llegir a la premsa unes declaracions del tècnic del Real Madrid, el Sr. Anceloti en les que deia que tenia molta confiança en els centrals Varane i Nacho. Són molts anys realitzant tasques de tècnic de futbol en categories menors, però les situacions que es viuen són extrapolables d'una categoria amateur a una categoria professional. L’única difèrencia, està en l’aspecte econòmic. Uns jugadors poden percebre quantitats econòmiques pels seu esforç i d’altres no. Ho vaig entendre però em va fer gràcia. Ho deia molt seriós com si fos veritat el que deia. No senyor Anceloti, vostè no té confiança en aquests dos jugadors, per què si fos així en els partits menors que han disputat els hi hauria donat minuts i no ho ha fet. A Varane encara li ha donat algun minut, però a Nacho res de res. Ara s’ha quedat sense centrals i és clar, no els pot dir als que no juguen que són molt dolents i que per això no ho fan. S’ha de menjar el que pensa i tractar de què el jugador amb el qual no compta surti al camp i ho faci tan bé com pugui.
 

 

No és únicament el cas del Madrid, és el cas de tots els equips, a la plantilla hi ha jugadors que hi són per què n’hi ha d’haver entre 22 i 25 per tal de poder entrenar tal com cal els aspectes tàctics, però no tots estan al mateix nivell. La veritat és que ni ha alguns que ni tan sols poden jugar i quan se n'ajunten masses al camp, l’equip ho nota. Si no que li ho preguntin a Luis Enrique, que ha provat de fer jugar a tota la plantilla incorporant a certs jugadors en encontres que es podrien considerar menors, però s’ha demostrat que no tothom pot jugar i cap cas masse d’aquests a l’hora. Mirant-se l’alineació del Barça de la primera part i jugant contra un equip com la Real Sociedad algú podia pensar inicialment que no podrien guanyar?. Jo crec que no, però la veritat va ser que aquella primera part va ser decebedora. A l’equip hi ha molts jugadors, però l’equip finalment ha quedat reduït a tretze o catorze jugadors. Ha costat, però finalment tothom se'n ha adonat, el soci, l’aficionat, l’entorn, etc. Ara ja tenim equip.
 

 

L’atlètic de Madrid, perd a Godin i entra Jiménez, sembla que no ha de passar res, però sí que passa, aquella defensa que fa por, a la que costa molt fer gols, comença a rebre gols i l’equip ho nota, perd concentració, anticipació, posicionament, seguretat i es perden partits. Que dirà Simeone, que hi té molta confiança, però a la setmana següent qui juga? Godin.
 

 

Com amb totes les coses de la vida, de qui et parla t’has de creure el que fa no el que diu.
 

 

Sempre m’ha agradat dir les coses que penso als meus jugadors cara a cara, sense embuts i que ells fessin el mateix. De vegades he hagut de viure situacions molt desagradables en aquesta línia. En aquestes categories no hi ha escuts humans, no hi ha cap intermediari per què digui al jugador que no comptes amb ell. Que no ho ha fet bé, que ha de rectificar coses, que ha de cercar la millora dia a dia, però el més important per aconseguir fer i mantenir un bon grup humà, un bon nivell esportiu passa per què tothom sàpiga quina és la seva posició a dins al grup, qui té un paper fonamental i qui el té complementari i quin és el camí per tal de passar del paper complementari al fonamental.
 

 

El futbol professional, tal com ha passat en el si de les empreses s’ha deshumanitzat, l’entrenador no parla amb els jugadors ni als entrenaments, hi ha preparadors físics, psicòlegs, etc, etc. L’entrenador s’ho mira des de la distància. La convocatòria la passa algun membre de l’equip tècnic. La xerrada la fa el segon entrenador. A l’avió i a l’AVE es va amb seients distanciats. Hi ha jugadors que es passen tota la temporada i no han parlat amb l’entrenador, finalment els fa fora del club el secretari tècnic i segueixen sense poder parlar amb l’entrenador, però aquest els hi té “molta confiança”.