Els aficionats del futbol català ens estem acostumant cada vegada més a veure àrbitres joves en els nostres camps de futbol. És un fet que qualsevol podria percebre com a positiu, però que ha generat veus crítiques des dels clubs i inclús des dels mateixos àrbitres. 
 

El canvi està motivat per l’evolució general de l'esport (també de l'arbitratge). Una major exigència física i tècnica imposada des dels comitès internacionals i estatals ha provocat la reducció de les edats. El nou model redefineix la figura de l’àrbitre professional com un esportista les capacitats físiques del qual es situen a l’alçada de qualsevol disciplina esportiva d’alt nivell. Això ha impregnat de manera gradual també les categories inferiors, des de la tercera divisió fins a la quarta catalana o el futbol base. 
 

Malgrat tot, el procés no està sent fàcil. Des de molts sectors costa d'acceptar que aquell qui dirigeix un partit de 3a Catalana sigui molt més jove que els jugadors. A l'inherent dificultat de la tasca de l'àrbitre, hem d'afegir la pressió exercida per jugadors i tècnics per influir en les seves decisions aprofitant la seva joventut. L'argument pels crítics és que els jutges han perdut experiència, i hem de reconèixer que, sense que això serveixi de justificació,  aquesta és una de les principals virtuts de l’àrbitre.
 

Però a l'altra part de la balança hem de posar la constatació objectiva de que la qualitat de l’arbitratge català ha millorat. I és lògic. Les noves generacions d'àrbitres estan més preparades que mai, i la seva dedicació actual és incomparablement superior a la que teníem anys enrere, quan els sobreesforços d'última hora dels àrbitres podien ser suficients per superar les proves periòdiques d’avaluació. En canvi, en l'actualitat no es pot abaixar el nivell en cap moment de la temporada, amb la consegüent millora de la competitivitat esportiva.
 

Però ens cal paciència i comprensió. L'aposta dels Comitès per la millora de l'arbitratge necessita del recolzament dels clubs, els aficionats i els mitjans de comunicació. Hem de pensar que no és fàcil per a un noi o una noia de 15 anys deixar de ser futbolista per vestir-se cada cap de setmana d’àrbitre, ni per uns pares haver d’acompanyar al seu fill i veure des de la graderia com l'escridassen setmana rera setmana, però en els inicis de qualsevol carrera és imprescindible l'empatia de tothom. 
 

I en aquest tothom hem d'incloure als membres del l'estament arbitral. Reconeguem que a alguns àrbitres veterans els costa d'assumir el canvi i que en algun moment s’han pogut sentir desplaçats. També cal entendre'ls a ells i trobar l'espai on tots es trobin còmodes, però el desenvolupament del projecte de renovació és imparable. Si volem aconseguir el consens, cal aclarir que l'edat no és una variable a tenir en compte en la valoració dels àrbitres durant la temporada. Així, cal que un cop comenci aquesta i tots els àrbitres compleixen les edats reglamentàries per a la seva categoria, la classificació final del Comitè es basarà únicament en els mèrits esportius. 
 

S’ha decidit prendre aquest risc per poder comptar amb àrbitres catalans a les màximes categories estatals (i internacionals) en un futur pròxim. Si ens agrada veure com els nostres esportistes guanyen medalles i disputen competicions internacionals de nivell, també hem de celebrar que els àrbitres catalans (esportistes de casa nostra) siguin designats per arbitrar partits de fases finals o, per què no, la final d’un Mundial.