En un territori petit com el nostre, és complicat donar una opinió de forma oberta. A mi em toca fer-ho i he d’assumir les responsabilitats per aquest motiu. És complicat fer-ho perquè quan opines sempre pots tendir a posicionar-te i això, de ben segur, agradarà a uns i no ho farà a uns altres. I la memòria es perd ràpid. 

A la redacciód’un diari hi ha poques trucades d’agraïment per una notícia o per un reportatge. En canvi, per manifestar un desacord, es truca d’immediat. Es pot entendre. I ho he d’entendre. Es la soletat del periodista. Com la soletat que té l’àrbitre, que només se’l recorda quan ho ha fet malament. Quan ho ha fet bé, no té més importància... Podria explicar mil anecdò- tes al respecte.

Darrerament, em vaig trobar a un exdirectiu d’un club que em va dir que quan ell estava a la directiva, jo li pegava ‘molta canya’ (paraules textuals) a aquest club. I que ara que ell no està, no en ‘pego’ tanta. La mateixa tarde, un directiu actual d’aquest club em va comentar que ‘la canya d’enguany no l’havies pegat anys enrera...’. Aquesta és la realitat. Però són gairebé 20 anys de professió per saber que són expressions del moment i que al final, amb temps, les coses es posen al seu lloc i que la gent acaba valorant la feina. Està clar. Tot entra dins del joc. On vull arribar avui? Doncs, sobre el tema Calafat. 

Jo ja he manifestat que, des de la distància, crec que el Corbera li ha de donar la baixa. De que serveix retenir un jugador que no vol jugar amb tu? I menys si no s’ha format al teu club i no porta molts anys. Es només una opinió. Segur que a Corbera, la meua opinió no agradarà. Però s’ha d’entendre que només és una opinió.