Què n’esperen els pares del futbol base de l’entrenador del seu fill? 
 

Aquesta seria la pregunta que faria abans de cada temporada. Que sàpiga ensenyar, que sigui just i que apliqui les normes a tots per igual. I nosaltres, els entrenadors, què n’esperem dels pares? Que la seva actitud, compromís i respecte per la persona de l’entrenador sigui el més correcta possible.

Pensem que, en el treball de base, entrenadors i pares estan obligats a entendre’s perquè tot funcioni a la perfecció. 
 

Els nens són els protagonistes d’aquesta història. Els pares aposten de forma directa o indirecta amb temps i diners perquè al seu fill l’eduquin i practiqui esport. Els entrenadors, sense nosaltres, aquesta pràctica esportiva ni avançaria ni es perfeccionaria, perquè tot esport necessita formadors amb recursos i compromesos. El club és el ciment, ha de gestionar de forma educada la pràctica d’aquest esport promovent accions que facilitin la feina, tant dels entrenadors com dels pares.
 

Per això, quan els entrenadors ens comprometem a portar un grup de nens, estem dient que sí a ensenyar aquest esport, a transmetre valors, a educar-los, a ser el seu pigmelió (influir en el seu rendiment suposarà conèixer el seu entorn) i, sobretot, a tenir paciència amb la seva evolució i saber-la reforçar.
 

Un dels eterns problemes dels entrenadors del futbol base és la comunicació amb els pares. Es tracta d’ una de les habilitats més importants que deu tenir un entrenador. Hi ha entrenadors que no volen cap contacte amb els pares, en canvi hi ha entrenadors que tenen una interelació massa gran, inclús diria d’amistat. Doncs bé, ni una cosa ni una altra. 
 

Com he dit abans, les dues parts han d’anar lligades de la mà, amb la finalitat de transmetre uns valors humans i esportius al futbolista. Per altra banda, que sàpiguen que no podem esperar que cada any els pares siguin perfectes, que parlin allò just, quan i on voldríem. Això no vol dir que l’entrenador hagi de tirar la tovallola i tirar per el camí mes fàcil, enviar-lo al despatx del coordinador i que allí exposin les seves queixes. Doncs bé, de la mateixa manera que en el nostre col•legi el director o directora no rep els pares per parlar del nostre fill, per què els clubs esportius han de ser diferents? 
 

En realitat, el funcionament ha de ser el mateix, els nens van a un centre a aprendre algun esport i de la mà de diferents professionals, i del mateix mode que aquests professors tenen tutoria per parlar del funcionament del nostre fill, els entrenadors haurien de fer el mateix amb els pares. Els entrenadors són qui millor coneix el nostre fill, ja que passen hores i hores ensenyant aquest esport amb ell. Aleshores, qui millor que ells per parlar del nostre fill?