Aquesta setmana hem tingut l’oportunitat de poder escoltar, en ocasió del partit de futbol entre el Barça i el Rayo Vallecano, a Paco Jemez, l’entrenador d’aquest darrer equip. La impressió que hauríem de treure si seguíssim l’opinió que ens fan arribar els comunicadors és que es tracta d’un gran entrenador i d’una gran persona. L’entrenador ideal, aquell que vol jugar a futbol amb els seus equips, aquell que en la roda de premsa s’obre als mitjans de comunicació i els explica la seva filosofia futbolística, el valent que surt al Camp Nou a jugar de tu a tu al Barça. 
 

Luis Enrique en la comparativa que es fa perd en tots els aspectes: Juga a un futbol que no agrada als “gurus”. L’equip ha perdut la possessió davant el Rayo. ¡Quin sacrilegi!, no es agradable en les rodes de premsa, no explica el que pretén fer en el partit, no obre les portes dels entrenaments, etc.
 

Des del respecte més absolut per la persona i per l’entrenador cap a Paco Jemez, que li tinc, em sembla una gran persona i un millor entrenador i entenc que a entrenadors com ell, com el del Getafe, com el de l’Espanyol, com el de l’Esporting, etc.... se’ls hauria de fer un monument a les instal·lacions del club, perque, en la majoria de casos, amb jugadors de poc nivell aconsegueixen mantenir l’equip a primera divisió, però crec que hem d’aprofundir una mica més.
 

He sentit dir a algú en un programa esportiu que pensa que Paco Jemez és l’entrenador que el  Barça necessita i jo crec que l’entrenador del Barça a més de ser un bon conductor de grups, ha de saber triar molt bé el seu equip tècnic, que a la fí serà el que treballarà el dia a dia, seguint les seves instruccions i ha de saber resistir la pressió de l’entorn del club, que és molt forta. A alguns els ha fet perdre el cabell en quadre dies. 
 

De la mateixa manera que crec que aquests entrenadors que he citat i d’altres que no he citat són mereixedors de tots els respectes pel seu treball, també crec que juguen amb una avantatja molt important: l’única cosa que se’ls demana que es que mantinguin l’equip a primera divisió i en alguns casos, les directives i els seguidors ja són conscients que no és possible i tampoc pressionen. En aquesta posició es poden permetre fer entrenaments de portes obertes tot l’any, de passar les hores parlant amb els mitjans de comunicació i de fer plantejaments agosarats  davants els equips capdavanters, la seva lliga implica guanyar a 6 equips.
 

El cas de l’entrenador del Barça és diferent: ha de guanyar cada dia i a més ho ha de fer jugant el futbol que li demanden certs sectors, sense tenir en compte si els jugadors que hi ha en aquell moment ho permeten, ha de suportar la pressió dels lobis que demanen la presència al camp de determinats jugadors. Ara sembla que ha estat Luis Enrique el culpable de que els jugadors del Barça B no tinguin nivell, o de que Deulofeu es desentengui de defensar i no treballi la recuperació de la pilota. L’entrenador del Barça no pot cridar als jugadors a la banda com si fos un entrenador de quarta territorial, com fa Emeri i d’altres, no pot insultar als jugadors, com fan tot un seguit dels seus col·legues, en directe i des dels mitjans de comunicació. 
 

És més fàcil quedar bé davant la gent quan els objectius són menors, quan ets l’amo del club, quan saps que ningú et dirà res, ni et farà fora, perque t’han d’indemnitzar i no tenen diners per fer-ho ni per fitxar un altre i no tenen diners, quan l’entorn no és pressionant.
 

En la documentació militar, respecte del valor, quan no has estat exposat a perills greus, l’anotació que es fa, és: se li suposa i quan demostres amb actes fefaents que ho ets, escriuen: valor acreditat. Aquesta és la diferència entre Luis Enrique i la resta, ell té el valor acreditat i als altres se’ls suposa.

Miquel lópez

Entrenador Territorial

Octubre 2015