La  Federació Catalana de Futbol ha presentat la campanya ‘Prou a la violència en el futbol’  que se instaurarà a partir de la propera temporada., es vol treballar per crear un reglament amb el qual es pugui expulsar del camps a la gent que faci servir la violència en qualsevol sentit, verbal, gestual, racista, discriminatòria, en forma de queixes desproporcionades. Hem de prendre consciència que gestionem a nens que, per sobre del futur esportiu, són el nostre futur social“.

Jo crec que ja era hora, però això només ha de ser la primera pedra de la construcció, sinó posem més mitjans per treballar en aquest sentit  només quedarà amb bones intencions.

Massa sovint veiem notícies relacionades amb agressions de pares i entrenadors a arbitres en categories de nens petits. Ens hauria de fer reflexionar molt a tots plegats.

La primera cosa que han de saber els entrenadors és que abans de res són formadors i si no tenen clar això millor que es dediquin a una altra cosa, així de clar.

L’esport és una activitat beneficiosa per la salut que facilita el desenvolupament físic i mental del més petits.

El principal objectiu hauria de ser divertir-se i passar-s’ho bé, tant als entrenaments com al partits. El fet d’imitar el model professional per l’esport de base és un error i pot ser molt perjudicial per al nen.

La pràctica esportiva en nens petits és molt beneficiosa per la formació i maduració com a persona i s’ha d’evitar que només sigui competir i guanyar a qualsevol preu.

La majoria dels nois que practiquin un esport  no arribaran a ser professionals d’aquell esport però tots arribaran a ser persones i l’esport pot ser una eina més d’educació.

A través de l’esport poden aprendre una sèrie de valors personals i socials que els seran de profit al llarg de la vida, per exemple: disciplina,  treball en equip, respecte als rivals i als companys, perseverança, aprendre a competir, compromís...

Però si abans no ho veuen en els pares i en els mateixos entrenadors difícilment servirà de res. Pensem que els nens aprenem sobretot per imitació dels models que veuen, i massa sovint els entrenadors i alguns pares deixen molt que desitjar i estan molt lluny de ser un model de referència. Tot això amb el beneplàcit de la majoria de clubs que no fan res per posar-hi solució.

Jo em pregunto, com pot ser que en la majoria d’escoles de futbol, que passem dels 300 nens, no tinguin els professionals adequats: entrenadors sense titulació, no hi ha preparadors físics, no hi ha fisioterapeutes, no hi ha psicòlegs esportius, no hi ha cap tipus de planificació ni d’objectius i ningú hi posa solució. Massa vegades només interessen els resultats esportius sense tenir en compte res més.

I els directius, que també necessitarien formació, miren cap una altra banda.

I els pares, que sovint es preocupem en tots els altres aspectes de la formació del seu fill, a l’hora d’apuntar-lo a una escola esportiva solen ser més permissius, em costa d’entendre.

Una “escola” de futbol és una ESCOLA amb majúscules en tot el que significa aquesta paraula, no  podem deixar els nostres fills en mans de qualsevol.

La culpa no és de ningú però la responsabilitat és de tots.

Espero i desitjo de tot cor que aquesta campanya sigui el principi de moltes coses que cal millorar.