Dia rere dia podem comprovar com als directius i als entrenadors dels clubs de futbol se’ls escola entre les mans la capacitat de gestió del club i com aquests estan en mans dels jugadors  i més quan aquests jugadors  tenen un pes específic dins l’equip.

És el cas de determinats jugadors del Barça o del Madrid. La Directiva es veu obligada a negociar permanentment contractes tot i estar en vigor per millorar les condicions econòmiques de determinats jugadors, sota l’amenaça constant dels representants que tenen ofertes d’altres equips. Si es guanyen competicions es paguen primes que pesen  sobre els pressupostos i els fan incontrolables, però cas que no s’aconsegueixin els objectius no es penalitza als jugadors minvant els seus sous. Arriba un  moment que no es pot suportar i els club se’n va en orris.   Cada any hi ha exemples de clubs que desapareixen o que baixen de categoria per que no poden fer front als compromisos que han adquirit.

D’altra banda els entrenadors han de renunciar a quasi tot per tal de poder dirigir segons quins equips. Si la idea que tenen de joc, el seu tarannà, la seva forma de ser, els jugadors amb els que compta com a base de l’equip  no agrada a segons qui de dins l’equip el boicotejaran i  anirà fora, un cas clar el tenim al R.C. D. Espanyol. Es va fer fora a Sergio González sense que ningú de l’equip donés la cara per ell, va venir Galca i no ha millorat el que va fer Sergio, però quan se’l va voler fer fora l’equip, amb els capitans al davant va pressionar per tal que no ho fessin. Perquè?.

Luis Enrique ja fa fies que ho va entendre, li ho van mostrar a Anoeta l’any passat. Si no fas el que volem perdrem, si no juguem els que volem, perdrem, si no ens concediu el que demanem perdrem, si no ens deixes anar amb les seleccions o a enregistrar els anuncis que ens interessin perdrem......

Ara, els gurus, els que saben de tot, manifesten que tots els problemes del Barça són el cansament dels jugadors, que no hi ha hagut prous rotacions. Que no es gestiona be la banqueta, que no es sap mantenir endollats als que no juguen......, però s’obliden de certs paràmetres:

1. Que si vols guanyar han de jugar els millor
    
2. Que els millors volen jugar sempre.
    
3. Que no pots tenir 24 jugadors del mateix nivell, perquè ni els pots pagar ni els pots fer jugar tots a l’hora i per tant la gestió del grup es torna impossible.

L’entrenador, quan s’adona de la realitat en la qual viu, s’allunya una mica dels principis apresos en la seva formació com a tal i s’apropa a aquells jugadors que li poden donar resultats i per tant títols, això comporta amb el temps distanciament del jugadors que no juguen tant o que no juguen gens.

Els millors entrenadors de tots els temps han optat be per plantilles curtes, cas de Guardiola, Tito Vilanova,..... Aquesta circumstancia minimitza els problemes, tens menys gent a la que explicar cada dia per que no juguen. Si a l’entorn d’aquells que són la base acabes de confeccionar l’equip amb gent que no te el mateix nivell ho acabes d’aclarir, per que no cal que els hi expliquis res, ja ho veuen ells cada dia als entrenaments.

Quan el vent bufa d’esquena tot va bé, amb dotze o tretze en tens prou, guanyes i guanyes i et justifiques dient que si amb aquells guanyes per que has de fer canvis. Ja interessa que a la banqueta no hi hagi solucions.

Quan el vent bufa de cara, les coses es compliquen, si no tens a la banqueta solucions tot s’ensorra, però tots recordem casos com els de Ibra, com Yaya Toure, com Pedro, ells també ho volien jugar tot i com que no podien se’n van anar.

De vegades les lesions solucionen algun d’aquests problemes, és el cas del Bayern de Munic. L’any passat era un orgue de grills entre els davanters, tots volien jugar i no podien, es van produir moltes situacions de tensió i els resultats a Europa no van ser prou bons. Enguany les lesions de Rivery i de Roben han facilitat la feina de l’entrenador i aquells jugadors que rotaven tant i que ara juguen sempre han pujat el seu rendiment.

Ahir, Cristiano Ronaldo ens va donar una mostra més d’aquesta manera de fer, juga sempre per que així ho decideix ell, surt del camp, quan vol, sense parlar ni amb l’entrenador. En resum, fa el que vol.

A mesura que el nivell del club baixa alguns d’aquests problemes desapareixen, l’entrenador té més pes específic, en l’At. De Madrid, Vilareal o At. De Bilbao, amb un altre tipus de jugadors, això ja no passa, el conjunt està per sobre del jugador.

Si no es troba la solució a la magnificació de les “”figures””, això s’acabarà en punxa.  

Miquel López
Entrenador Territorial
Abril de 2016