Fa temps vaig escriure sobre el porter com una raça a part, parlant de la pressió que havia de suportar, la seva solitud en tots els sentits i el desagraït que era el paper que fa dintre del grup. Doncs bé, toca parlar dels defenses, ja que si bé el protagonisme se l'emporten normalment els davanters, als defenses no se'ls hi dóna l'importància que tenen, si no pregunteu-li als porters que amb bons defenses se senten molt més segurs que cap altre jugador de l'equip i són moltes les mostres d'agraïment que hi ha entre defenses i porter quan es resol un problema a nivell defensiu.

En guanyar un partit, el defensa no s'emporta el mateix reconeixement que per exemple els davanters que reben els elogis, ja que són els que materialitzen els gols que donen la victòria al seu equip.

La feina del defensor es tosca, dura, contundent, sacrificada i té el gran objectiu en desfer les accions de l'equip contrari per mantenir la porteria a 0 i a partir d'aquí iniciar el joc del seu equip. El defensa pur és aquell que per necessitats del guió, es dedica a interceptar tota pilota que estigui en possessió del equip contrari i en
aquesta feina és necessari una concentració molt més elevada que la que pot tenir un mig centre creatiu, un interior, un extrem o un davanter i perquè?, doncs perquè el defensor no porta la iniciativa i ha de tenir suficients estratègies per guanyar les accions de l'adversari que és qui porta el control del joc i és qui decideix que farà en la següent jugada o acció. Al defensor, sovint, se'l titlla de brut i agressiu, creant una imatge i una fama que, a vegades,és injusta i no és mereixedora per la feina
que fa.

Per no perdre partits, no necessitem només la línia de 4 defenses clàssica, sinó els 11 i l'equip que fa servir aquesta filosofia arriba molt més lluny que un altre i sinó que li diguin a l'Atlético de Madrid, un equip sense estrelles que porten uns quants anys a dalt de tot, arribant a finals molt importants, ja que tots els seus jugadors són grans defensors.