FUTBOL, SELECCIÓ, BARÇA

D’es que va finalitzar la lliga de futbol a primera divisió hem tingut oportunitat de poder veure partits de la Copa Amèrica del Centenari i també Eurocopa i també de conèixer notícies sobre els fixatges de entrenadors i jugadors per la propera temporada. En aquest comentari mensual voldria reflexionar sobre alguns aspectes de tots aquests esdeveniments.

Comencem per la Copa Amèrica del Centenari: he tingut oportunitat de poder veure diferents partits i tots han tingut un denominador comú, el poc futbol, les garrotades i la despesa física.

Això no és futbol. Mesi ha decidit plegar de la selecció i jo crec que farà bé. Mai podrà guanyar res amb una selecció tan poc creativa, que renuncia a tenir la pilota, que vol arribar ràpidament al davant superant la seva posició. Finalitza els partits sense quasi intervenir-hi. No li arriben pilotes i quan les dóna mai tornen. Els adversaris s’abraonen sobre qualsevol jugador que pretengui construir futbol, de tal forma que a base de garrotades més tard que d’hora es veu al terra, de vegades mal ferit.  Cal reconduir per part dels àrbitres aquest tipus de futbol que tot es basa amb la fúria, amb el córrer i, també caldria analitzar profundament com l’ésser humà pot suportar aquesta despesa física. No és normal. Ni el més ben preparat ho pot suportar durant tot un campionat que dura un mes.

L’Eurocopa ha posat de manifest que la selecció Espanyola ja no és la que era anys enrere. Que han plegat jugadors que eren la base dels èxits i que no n’hi ha prou amb el sistema de joc. Que per tal que funcioni s’ha de comptar amb els jugadors adients. La Selecció no és un club on l’entrenador generalment es troba als jugadors i ha d’adaptar el sistema als que té. En aquest cas el seleccionador trina i per tant pot comptar amb aquells que creu que s’adaptaran millor al sistema que vol jugar.  Hi haver un “senyor entrenador”, al que no s’ha fet prou justícia que va canviar el tarannà d’un equip que ho basava tot en “la fúria espanyola” i que col·leccionava fracassos per un joc de toc, de control de pilota, tècnic, intel·ligent. Va ser Luis Aragonès. Va fer fora a les vaques sagrades sense por i va parlar amb aquells jugadors que sabien fer aquest joc ja que l’estaven fent al seu equip, al Barça i els va dir: “Jo també vull jugar a això” i s’hi van posar.

Ara, amb els jugadors que s’han seleccionat no es pot fer aquest joc. El Seleccionador, Del Bosque, sembla que se’n va i sonen noms com ara Lopetegui, Paco Jemez y  Caparrós. Qui és que triarà el seleccionador? Perquè res tenen a veure cap dels tres en el seu futbol, plantegen un futbol totalment diferent l’un de l’altre. Cal definir el que es vol, si es vol continuïtat en el sistema de joc Paco Jemez podria ser interessant. Si es vol tornar a la fúria Espanyola amb Caparrós van bé. Amb Lopetegui no saben on aniran.

Pel que fa al Barça, ara he entès el que significa ser més que un club. Sempre havia cregut que era una organització que havia servit com a bandera d’aquells que lluitaven contra la injustícia d’un règim polític i aquest era el motiu de que es considerés al Barça més que un club, però ara veig que no que s’ha guanyat aquest cognom per les lluites intestines, fratricides que sorgeixen de manera persistent. No n’han tingut prou amb tot l’enrenou del cas Neymar, que no es pot oblidar que el va promoure un soci. Ara quan s’arriba a un pacte per tal de tancar-lo de la millor manera possible sorgeixen una sèrie de veus que volen seguir fent sang.  Això no passa en cap altre club del món i està clar que en tots ells hi ha situacions difícils que tanquen com poden en benefici del club, però en aquest cas no és possible perquè n’hi ha que són més demòcrates que ningú. És més que un club, sens dubte. És un club on hi ha molts alguns...