Quan a la violència se n'hi diu intensitat no ajuda al fútbol

Arribava el dimecres el City de Sir Pep al Camp Nou i ben aviat es va veure que a més d’intentar fer la pressió alta, de jugar a futbol, de voler la possessió també volien recuperar la pilota a qualsevol preu, les entrades de Fernandiño, de Otamendi, de Silva, entre d’altres així ho van posar de manifest. Fernandiño no havia d’haver finalitzat la primera part. Les seves dues primeres entrades van ser de targeta però no li van mostrar, tampoc va rebre targeta Silva per la seva entrada a Piqué.
Avui hem vist el mateix a Mestalla, Garay, Parejo, Suarez i sobre tot Enzo Pérez, se’n han fet un fart, també sense targetes, ara be, com el dia del City i tants altres dies, Celta, At. De Madrid....... Tot hom es veu capaç de donar coces als jugadors del Barça, no tenen cap cost en targetes. Només s’ha de tenir en compte que qui doni el cop, el que exerceixi la violència, no sigui el mateix jugador, que es vagin repartint aquesta feina equitativament.

I, mentre tant els jugadors del Barça per reclamar, per queixar-se, per agafar a l’altre i aturar-lo, aquest si que mereixen targeta. L’arbitratge està canviant i no per bé, no es pot emprar l’eufemisme intensitat per anomenar les accions violentes.  On acaba la intensitat i comença la violència. Estic d’acord amb donar-ho tot, amb ser tant intents, es a dir posar-hi tant treball físic com hi posi el contrari, com a mínim, però no estic d’acord amb aconseguir la pilota a qualsevol preu. Si Piqué protegeix la pilota posant el seu cos entre aquesta i l’adversari no val donar-li una garrotada i després agafar la pilota o, a l’inrevés, llançar-se amb els dos peus pel davant, tocar la pilota i després impactar amb els turmells del jugador adduint que s’ha endut la pilota.

L’entrenador del Valencia sabia que només emprant la agressivitat violenta se’n podria sortir per prendre-li pa pilota al Barça. Així ho va veure també en Pep i Beritzo.
Es poden guanyar partits treien del Camp a base de trompades als jugadors més importants, a aquells que marquen el ritme de joc, aquells que aconsegueixen mantenir la pilota, com és el cas de Don Andrés Iniesta.

Els que hem estat al terreny de joc i/o a la banqueta tenim molt clar que Enzo Pérez sap que amb la seva entrada té moltes possibilitats de lesionar a Iniesta. Si volia ser intens en recuperar la pilota havia de fer un takle (llançar-se al terra) escombrant amb la seva cama dreta. Pérez hi afegeix el moviment amb la seva cama esquerra que enganxa la cama esquerra de Iniesta que està recolzada suportant tot el pes del seu cos.

Cas semblant el de Piqué. El jugador sempre sap quan ha excedit el límit, però n’hi ha als quals ja no els importa.
Em trec el barret davant jugadors com Piqué i Iniesta. El primer essent un central que ja molts anys que juga i que ho juga tot, mai ha lesionat a ningú, recupera la pilota sense violència.  

Que es pot dir de l’Andrés Iniesta. Han trencat al baluard dels valors  positius del futbol. La Violència és una paraula que no està al seu vocabulari.  
El futbol professional és el mirall on s’emmirallen els nens que després traslladen el que veuen al seu futbol formatiu o amateur. No s’hauria de seguir per aquest camí.
Cal donar solució a aquestes qüestions de manera valenta, sense ambigüitats.  

El futbol ha de transmetre valors de ens ha de prendre els pocs que ens queden. Una mesura interessant, a banda d’aplicar el reglament i, per tant mostrar les targetes corresponents, fora, al meu parer, sancionar al jugador que provoca la lesió amb aquests excessos sense jugar les mateixes setmanes que el jugador al que ha lesionat no ho pugui fer.

Si només val l’aspecte comercial del futbol, si la pressió que s’exerceix sobre l’àrbitre per tal que no desvirtuï el joc  amb expulsions, des de tots aquells que es guanyen els cales amb aquest joc, sense exposar-hi massa, no se sap controlar, malament rai.