Ivan Rakitic i el futbol total

Ivan rakitik
Ivan rakitik

Hem pogut veure un nou campionat mundial de futbol i per tant un reguitzell de jugadors, cadascun amb les seves virtuts i defectes que et mostren els diferents aspectes del futbol. Els que ens ho mirem des de la distancia mostrem les nostres preferències per una o altra manera de jugar. Jo, com tothom, he vist grans jugadors, però si em diguéssiu  que en tries un pel meu equip no tindria dubtes, triaria a l’Ivan Rakitic.


Quan el vaig començar a veure jugant amb el Sevilla ja era un jugador que triaria pel meu equip. Després va venir al Barça i ha continuat creixent i demostrant que és un jugador bàsic. Quan sento o llegeixo que se’l volen vendre no ho entenc, no m’ho puc creure.


Un jugador de futbol, no és tan sols el que mostra com a jugador, sinó també el que mostra en el seu comportament com a esser humà, com a persona i en aquest aspecte hi ha molts jugadors que tenen mancances que els hi resten possibilitats. Aquest aspecte que potser als seguidors, als espectadors els importa poc, per l’entrenador és molt important. L’entrenador ha de prendre contínuament determinacions que beneficien a determinats jugadors i per contra perjudiquen a altres. No tots ho saben entendre i en molts casos mostren poca solidaritat amb els companys i generen problemes permanents.
Rakitic és un jugador exemplar. Se li demana que jugui a diferents llocs de l’equip i mai diu que no. S’hi posa i ho fa be. Se li demana que corri per Messi, per Modric i ho fa sense posar-hi objeccions. El canvia l’entrenador un partit rere l’altre i la seva boca no s’obre per queixar-se; signa un contracte i el compleix sense anar cada dia a la porta del club a demanar millores. Respecta i defensa als companys, al cos tècnic i al club. Es educat en les seves declaracions.


En uns moments en que l’equilibri als equips defensa/atac la donen els destralers, aquells jugadors que només es dediquen a repartir puntades a dret i tort, ell dona equilibri amb treball, situació tàctica i bon futbol.


Corre sempre amb sentit, va be de cap, juga amb els dos peus, amb totes les superfícies de contacte. Crec que s’ha guanyat el respecte d’entrenadors i companys i ho continua fent. És humil, cada intenta millorar, no li cauen els anells per escoltar als entrenadors i posar en pràctica al camp allò que li demanen. Això que sembla que hauria de ser el normal avui és difícil d’aconseguir-ho. Li vols transmetre quelcom a un cadet o a un juvenil i en molt casos et mira amb un cert aire de menyspreu, com dient: que em dius, que em vols explicar si jo ja ho se tot.


No fora bo un equip format per onze Rakitic, però que ni hagi, com a mínim un, és perfecte. Enhorabona Ivan. Segueix així.