L'espai, el temps i el posseïdor de la pilota

L'espai, el temps i el posseïdor de la pilota
L'espai, el temps i el posseïdor de la pilota

A futbol s'hi pot jugar de moltes maneres i tot és futbol. Des del control de joc mitjançant la pilota que defensen els entrenadors seguidors de Johan Cruyff fins a aquells que la pilota només la volen per empènyer-la dins la porteria.


Cada setmana veiem partits de tota classe, amb equips com el Barça, el Betis, l'Espanyol que volen jugar la pilota i la resta que el que vol és recuperar la pilota en defensa i fer-la arribar ràpidament al davant per finalitzar.


Sens dubte el futbol més bonic, més atractiu per l'espectador és aquell que combina ambdós futbols, el de control, passada amb el de finalització. El futbol de control i passada horitzontal sense finalització és avorridíssim. Al de pilota llarga sense passar pel mig camp, el futbol primitiu li manca la qualitat, la tècnica depurada, la part artística del futbol.


El Barça va provar d'arribar a l'excel·lència amb el joc de toc: "take the ball, pass the ball", però aviat els entrenadors estudiosos del futbol van trobar els elements per contrarestar aquest futbol control. La reducció de l'espai i del temps.


Aquest espai i temps es pot reduir de moltes maneres de forma agressiva, com ho fa l'atlètic de Madrid, l'Eibar, el Leganés, el Getafe, el Valencià, etc.


L'altra és com ho va fer el Betis ahir, superant en nombre de migcampistes del Barça, apropant-se físicament a l'adversari de tal manera que no es pugui bellugar amb rapidesa i que no pugui ni pensar, ni executar el que pensa.


Jugadors com Rakitic, Busquets o Artur ahir, davant el Betis no van poder jugar ni una pilota davant la proximitat dels seus marcadors.
Si important és reduir espai i temps sobre els jugadors que poden rebre la pilota més important ho és reduir-lo sobre el posseïdor de la pilota, aquell que pot posar-la als llocs de risc de l'adversari i se succeeixen les temporades, se succeeixen els entrenadors i no es corregeix un problema existent amb els dos laterals quan juguen Sergi Roberto i Alba. Els jugadors que arriben per la seva banda sempre tenen el temps per pensar en la centrada que volen fer i l'espai per tal de fer-lo correctament.


Si s'analitzen els 18 gols que han rebut un tant per cent important són de centrades laterals.


S'analitza la resta de gols i són transicions ràpides, en una o dues passades defensa/atac. Ahir sense anar més lluny el segon gol ve d'un corner a favor, el Betis recupera la pilota i la llença en profunditat. Arriben amb superioritat numèrica.


Aquestes jugades tenen un antídot que fan servir la resta d'equips, que no és altre que apropar-se al màxim al jugador que recupera la pilota abans que la llenci i emprar en el seu cas el recurs de la falta. Sembla que en la partitura de Can Barça aquest aspecte del joc no es considera.


Si els laterals s'apropen al jugador adversari de tal manera que sentí el seu alè, que senti les botes als seus turmells, difícilment centrarà. Si fa el mateix el jugador més proper al que te la pilota de l'equip contrari, difícilment podrà passar-la i en ambdós casos, en cas que ho facin, ho faran forçats, generalment de manera deficient.


Contra aquesta proposta hi ha l'argument que amb una defensa que normalment componen els dos centrals, el lateral quan recupera la posició ha de mirar de no quedar obert per tal de no permetre les passades interiors i ha de bloquejar a l'adversari al límit de l'àrea evitant que el pugui superar. Però quina diferència hi ha entre que et superi físicament o bé ho faci amb una centrada perfecta pel remat?
Si es vol progressar, no es poden oblidar els aspectes defensius i sembla una heretgia pensar que al Barça ho fan, al millor club del món. Però si no és així, quin és el motiu?