Prou futbol miserable

Prou futbol miserable
Prou futbol miserable

Quan ets entrenador d’un equip on no comptes amb jugadors de qualitat per tal de justificar  la dificultat de guanyar partits argumentes que no només es pot jugar a futbol d’una manera, amb el “tiqui taca”, sinó que hi ha altres maneres de jugar a futbol.


Fins aquí l’argument em sembla correcte. Es evident que hi ha moltes maneres de jugar a futbol i no tots els equips poden comptar amb jugadors capaços de tocar la pilota al primer toc amb qualitat i garanties, però hi ha moltes maneres de fer-ho.


Hi ha entrenadors que miren d’intentar fer jugar al seu equip, defensant col·lectivament i atacant bàsicament a contracop, com és el cas de Sergio González al Valladolid, de Michel al Rayo, de Francisco a l’Osca, Paco López al Llevant o Mendilibar a l’Eibar.


Hi ha altres entrenadors que miren de treure el màxim rendiment a la seva plantilla aplicant sistemes de joc amb voluntat de tenir la pilota, com és el cas de Rubi al RCE, o de Eusebio al Girona.


Finalment n’hi ha d’altres, que mostren la seva mesquinesa aplicant al futbol tot tipus de contactes, d’enganys, d’argúcies per tal d’evitar que l’equip contrari pugui jugar mínimament. És el cas del Getafe, del Leganés, de l’At. De Madrid, etc. que  juguen a destruir, fent servir mans, colzes, peus........ Diumenge vam poder veure com el lateral dret del Leganés, Nyom, en cada jugada va fer servir aquests arguments per evitar que els jugadors del Barça poguessin arribar a porta.


El Getafe si segueix la marxa que porta arribarà a aconseguir que es juguin deu minuts cada partit, fent faltes permanents, perdent temps, tirant-se al terra fent veure que t’han fet mal.


L’At. De Madrid, a un altre nivell, està en aquesta mateixa dinàmica, destruir com a objectiu per tal de finalitzar fent un gol i guanyar els partits amb aquest un a zero.


Els equips juguen a allò que els entrenadors proposen i quan es juga a aquest futbol tan mesquí  és per que així ho ha disposat l’entrenador.
Segurament no es pot fer massa per a evitar que hi hagi entrenadors amb aquesta manera de concebre el futbol, però hi ha coses que es poden fer modular el futbol per tal de preservar-lo a ulls dels espectadors objectius.
D’una banda cal modificar el Reglament per tal d’evitar que hi hagi entrenadors que incideixin en el joc a través de l’alçada de la gespa o be de si està ben regada o esta totalment eixuta.


D’altra banda l’arbitratge ha d’incidir en el joc evitant que el joc real es redueixi fins a límits insospitats, disposant que els jugadors es succeeixin fent faltes  per tal de no ser sancionats amb targeta.


No pot ser que s’hagi de sancionar a un jugador que protesta a l’àrbitre i no es sancioni a jugadors que reparteixen a dret i tort sense compassió o que cada vegada que van al contacte facin anar les mans i colzes per copejar i agafar als adversaris.


No es pot permetre per més temps que els porters perdin el temps cada vegada que els arriba la pilota a les mans i per manca de valentia se’ls mostri la targeta groga al minut 87. L’àrbitre es capaç de mostrar targeta a un jugador de camp per pèrdua de temps en treure un fora de banda i en can vi no ho fa amb el porter.  Cal que el comitè d’àrbitres prengui posició en aquest sentit i un cop facin fora a un parell de porters s’acabarà aquesta fotesa.


No es pot permetre que al segle XXI, en un moment en que les federacions de futbol miren de fer del futbol un espectacle total, en uns moments en que assistir a aquest espectacle cada vegada es més car, hi hagi qui pretengui fer del futbol un espectacle cada vegada més mesquí, en el que es valori més al destraler, al defraudador, al atleta que al jugador que dona espectacle amb la seva qualitat i imaginació.