Aquest dimarts 13 de maig és el Dia Mundial de l’Entrenador de Futbol, una efemèride. Sembla que tots els dies mundials d’alguna cosa s’hagin de celebrar més en aquella data que no pas les restants. 

Ser entrenador de qualsevol esport és passió, vocació i moltes ganes d’invertir el teu temps en moments de tota mena: alegries, decepcions, patiments, tristeses, celebracions, etc.

La figura de l’entrenador de futbol està més que discutida avui en dia. Més que res perquè tothom en sap i a més en sap molt. A un mecànic ningú li dirà com ha d’arreglar aquell motor o a un dentista si el queixal necessita ‘matar el nervi’. 

En sap tothom tant que el dia de partit hi ha lliçons de tota classe: perquè no posa aquest, quin sistema utilitza, no pressionen, falta la gran paraula ‘intensitat’ (tot s’arregla avui en dia amb aquest mot). 

Avui la figura de l’entrenador és “un ninot” en alguns casos on els clubs s’entreguen als capricis i amistats d’una junta dominada per jugadors, uns jugadors que ‘manen’ (metàfora indirecta) sobre l’entrenador perquè són coneixedors que el mànec d’aquella paella els pertany i que el primer a caure serà ell, el mal de tots els mals. 

Els resultats de l’equip marquen el destí de l’entrenador. Un entrenador que està en mans dels seus jugadors (rendiment esportiu), però també en la seva opinió perquè aquella junta pregunta i el termòmetre del tècnic són les opinions dels jugadors. 

No a tot arreu passa, però s’ha instal·lat aquesta moda. Tot s’hi val amb l’entrenador: crítiques a tort i a dret (tasques dels entrenaments, plantejament de partit, dubtes a la xerrada prepartit) i és aquí on s’ha d’erigir el valor de l’entrenador: 0 preguntes i seguir creient en el seu pensament. 

Per cert, la figura del director esportiu és ferma si et dona suport, però si dubta, té jugadors amics a l’equip, es deixa portar al terreny del pantà enfangat dels col·legues ja deixa d’actuar amb opinió valorativa per entregar-se al jugador. 

Per sort encara tenim clubs que respecten la figura de l’entrenador que se sent recolzat en moments durs com per exemple Osasuna quan estava en descens amb Arrasate. El seu director esportiu, Braulio, va deixar ben clar “amb aquest capità (l’entrenador Arrasate) arribarem a port”. Dit i fet, salvació i temporada següent: final de Copa del Rei i premi de prèvia europea. 

Al futbol català també tenim exemples de consolidació de la figura d’entrenadors com en Toni Carrillo a Cerdanyola o el Prat de Dólera (ja fa anys) i Jesús Millán a San Mauro o Javi Calvo al Ciudad Cooperativa (més recents). 

Avui cal celebrar el Dia Mundial de l’Entrenador de futbol, però s’ha de celebrar cada dia per vocació, per passió, per entusiasme i per ser cada dia millors. Cada experiència, cada aprenetatge, cada resultat, cada entrenament, cada partit, cada plantejament, cada tasca.... Tot sumat et fan millor entrenador perquè els anys passen i tu, entrenador, que lluites, a vegades tot sol contra la seva soledat, sents que la suma que ten portes és bona. Felicitats!!! Seguim fent camí amb la nostra passió.